Ngtjyty

Manifestació de sufragistes a la ciutat de Nova York, 1912

El moviment internacional pel sufragi femení dut a terme per les sufragistes va ser un moviment reformista social, econòmic i polític que promovia l'extensió del sufragi (això és, el dret al vot) a les dones, advocant pel «sufragi igual» (abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere) en lloc del «sufragi universal» (abolició de la discriminació deguda principalment a l'ètnia), ja que aquest últim era considerat massa revolucionari.

Història

Antisufragistes als EUA

La configuració del moviment feminista com a tal en el segle XIX va lligat als moviments sufragistes que van aparèixer a mitjans d'aquest segle als països anglosaxons, particularment a la Gran Bretanya i als Estats Units. Als Estats Units, va néixer gràcies als moviments antiesclavistes, en el qual van militar moltes dones, però que, quan van veure que eren marginades pels seus mateixos companys de lluita, van decidir que elles també havien de lluitar pel seu propi alliberament. Un moment important va ser la Convenció i posterior Declaració de Seneca Falls, l'any 1848. A la Gran Bretanya, tot i l'existència d'iniciatives anteriors, el moviment comença realment a partir de 1897 quan es va fundar la NUWSS (National Union of Women Suffrage) i l'any 1903, quan Emmeline Pankhurst va fundar la WSPU (Women's Social and Political Union).^[1]

Dins del moviment es van formar dos corrents: el moderat, que pensava que amb el vot s'acabarien les desigualtats entre els sexes, i un de més radical que, a més del vot, demanava canvis en la família, el treball, la sexualitat... Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària però no suficient. Molts anys de lluita, empresonament i mort de dones van ser necessaris per aconseguir el vot.

Línia temporal

El sufragi femení ha estat aprovat (i revocat) diverses vegades en diferents països del món. En alguns estats com Estats Units o Sud-àfrica el sufragi femení s'ha autoritzat abans que el sufragi universal; així, una vegada concedit aquest als homes i dones blancs, encara se'ls continuava negant el dret a votar a homes i dones d'altres ètnies. No obstant això, en la majoria de països el sufragi femení ha estat el que ha portat a l'universal.

El 1776 a Nova Jersey es va autoritzar accidentalment el primer sufragi femení (es va usar la paraula «persones» en comptes d'«homes»), però es va abolir el 1807.

El 1838 es va aprovar el sufragi femení (amb les mateixes característiques pròpies que el masculí) a les Illes Pitcairn.

El 1853 es va aprovar el sufragi femení a Vélez (a l'actual departament colombià de Santander). Va ser-ne el primer cas a Llatinoamèrica.

A la segona meitat del segle XIX, diversos països i estats van reconèixer un tipus de sufragi femení restringit a eleccions municipals, i el 1869, el territori de Wyoming es va convertir en el primer estat dels EUA on es va instaurar el «sufragi igual»^[2] (sense diferències de gènere), encara que no el sufragi universal (no podien votar homes ni dones de color negre).

El 1893 es va aprovar a Nova Zelanda el primer sufragi femení sense restringir,^[3] gràcies al moviment liderat per Kate Sheppard. De tota manera, a les dones només se'ls permetia votar però no presentar-se a eleccions. Les paperetes femenines de votació es van adoptar just setmanes abans de les eleccions generals. Altra vegada des de 1919 les neozelandeses van tenir el dret a ser elegides per a un càrrec polític.

El primer país a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia Meridional el 1902 (segons d'altres va ser el 1894), i Tasmània el 1903.

Estat espanyol

A l'estat espanyol, el pes cultural de la ideologia de la domesticitat i el pes de l'Església, entre d'altres, van fer que el moviment feminista s'iniciés dèbilment i fos molt moderat en un principi. Durant el primer terç del segle XX, figures de la burgesia catalana com Dolors Monserdà (que escriu el seu Estudi feminista el 1909) o Francesca Bonnemaison estarien lligades més a la promoció de les dones vinculada al catolicisme social que al feminisme.^[1]

Els primers moviments es produeixen el 1907 quan se'n presenta una iniciativa legislativa que és derrotada.

L'any 1918 es va fundar l'ANME (Asociación Nacional de Mujeres Españolas), que va ser l'organització feminista més important de l'època. De 1920 a 1931 es va donar el període de més activitat per aconseguir el vot. Va destacar Carmen de Burgos, que amb la “Cruzada de Mujeres Españolas” va convocar la primera manifestació feminista de l'estat l'any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.^[1]

Durant la dictadura del general Primo de Rivera, aquest, en un gest paternalista i imitant Mussolini, va donar el dret de vot a les dones a l'Estatut Municipal de 1924. Aquest dret, molt restringit, doncs només podien votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes —és a dir, una molt petita minoria— no es va poder exercir mai per l'absència d'eleccions.^[1]

En començar la Segona República, destacades diputades com Clara Campoamor i Victoria Kent van ser membres de l'ANME. Malgrat això, en els debats parlamentaris sobre la inclusió del sufragi femení en la Constitució de 1931, Clara Campoamor es va quedar sola, ja que Victoria Kent s'hi va oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l'Església. Malgrat això, Clara Campoamor va defensar, a costa de la pròpia posició en el Partit Radical en què militava, el vot de les dones i enfrontant-se a les habituals campanyes -amb suport científic o sense- que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Gràcies a la seva defensa en els debats parlamentaris, l'1 d'octubre de 1931,^[1] es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

El 16 d'abril de 1933 van votar per primer cop les dones de Canet de Mar fent ús del dret al vot aprovat a la Constitució de 1931, en un referèndum sobre la construcció del mercat municipal. Emília Domenech, mestra i feminista del poble, va ser una de les principals promotores. En les eleccions de 1933 va guanyar la dreta a causa de la divisió de les esquerres. Se'n va culpar aleshores Clara Campoamor, però després no es va rectificar quan el Front Popular guanyà les eleccions l'any 1936.^[1]

Catalunya

Article principal: Feminisme als Països Catalans

A Catalunya, ja l'any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Carme Karr, fundadora de la revista, va ser també la iniciadora a Barcelona de l'ANME i va ser una de les poques dones a l'estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals.^[1]

El 21 d'octubre de 1945 les dones poden votar a la Catalunya Nord, com a la resta de França, per primera vegada.^[4]

Llista comparativa d'estats amb sufragi femení

Per ordre d'aprovació:

Llista d'estats sense sufragi femení

Actualment, alguns països no reconeixen el sufragi a les dones, o sí que el reconeixen (com al Líban), però d'una manera diferent que als homes. La llista següent inclou els estats que no permeten el sufragi ni a homes ni a dones:

• Aràbia Saudita


• Brunei


• Emirats Àrabs Units


• Ciutat del Vaticà

Sufragistes

Els i les sufragistes van ser sovint membres de diferents associacions amb el mateix objectiu, però seguint diferents tàctiques; per exemple, les sufragistes britàniques es caracteritzaven per un tipus de defensa més combativa.

Referències

Vegeu també

• Carrie Chapman Catt


• Convenció sobre els drets polítics de les dones


• Democràcia


• Electorat


• Hubertine Auclert


• Suffragette


• Rózsa Schwimmer

Bibliografia

• Martín, Josep Lluís. Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya. ISBN 9788415720058
  

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sufragi femení

• 
  Ochenta años del voto femenino en España, en Diagonal, per Julián Vadillo, 19/11/2013 (castellà).