Fortitud
Ilustració de 1747 que reprodueix el relleu de la virtut cardinal de la Fortitud a la tomba del papa Clement II a la Catedral de Bamberg (Alemanya)
La fortitud,[1]força d'ànima o esma és una virtut que assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant, fins i tot, a la capacitat d'acceptar l'eventual sacrifici de la pròpia vida por una causa justa.[2][3]
Per Plató les virtuts eren específiques per a cada una de les classes que integren l'estat: Els governants regits per la saviesa, prudència o seny (solfa); els guardians per la fortitud (andreía) i el productors per la temprança (frónesis). La justícia (dikaiosine), com a virtut màxima o perfecció, s'aconsegueix quan cadascun d'aquests segments socials es guia per la virtut que li és pròpia. Aquest esquema també és aplicable a nivell personal.
Cadascuna de les potències de l'ànima s'ha de regir per la seva virtut: la potència racional és la saviesa, la potència irascible és la fortitud i la virtut de la potència concupiscible és la temprança. La tradició cristiana va incorporar la doctrina platònica nomenant aquests conceptes com les virtuts cardinals complementant les tres virtuts teologals.[4]
Aristòtil coincidia amb la classificació de Plató, si bé considerava que l'excés d'aplicació de les virtuts era tant perjudicial com la seva falta.[5]
En la doctrina cristiana, la fortitud és la virtut cardinal que consisteix a vèncer la por i fugir de la temeritat.
Vegeu també
- Coratge
Referències
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fortitud  |
↑ Concepte normatiu
↑ Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica 382
↑ Catecisme de l'Església Catòlica 1808
↑ Almoguera Carreres, Joaquín; Díaz, Elías; Colomer, José Luis. Springer Science & Business. Estado, justicia, derechos, 2002. ISBN 8420686778. , pàg.13
↑ Aristòtil. Universitat de València. Ética a Nicómaco, 1993. ISBN 8437014026. , pàg.29
Viccionari
