Ngtjyty

Lingüística

Tipus d'ocupació	filologia

La lingüística és la ciència^[1][2] que estudia la llengua natural.^[3][4] Estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en els vessants escrit i oral. En un sentit ampli, la lingüística és l'estudi de les llengües humanes, analitzant el que tenen en comú i el que les diferencia. Un lingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües. En un sentit més estricte, la lingüística s'oposa a la gramàtica tradicional perquè aquesta última és normativa (o prescriptiva) mentre que l'altra és descriptiva. Mentre que la gramàtica jutja els enunciats en termes de l'adequació a una norma donada, la lingüística només descriu. El treball descriptiu es pot fer segons tres eixos principals:

• estudis en sincronia i diacronia: l'estudi sincrònic d'una llengua s'interessa només en aquesta llengua en un moment donat de la seva història, i en un sol estat. Per contra, estudiar una llengua —o una família de llengües o una àrea lingüística— en la seva evolució històrica i els canvis estructurals que ha patit és un estudi de tipus diacrònic;


• estudis teòrics i aplicats: la lingüística teòrica estudia la creació de les estructures que permeten la descripció individual de les llengües així com les teories que cerquen delimitar llurs constants universals;


• estudis contextuals i independents: encara que els termes que defineixen aquesta dicotomia no s'hagin fixat amb claredat, es pot definir de la manera següent: l'estudi contextual s'enfoca en les interaccions entre la llengua i el món, mentre que l'estudi independent considera la llengua per si mateixa, independentment de les seves condicions exteriors.

Dins del camp científic, un lingüista és un terme que s'utilitza per a descriure algú que investiga sobre el terreny o empra metodologies pròpies de la lingüística per a estudiar grups lingüístics o llengües en particular. En un sentit més popular, aquest terme també s'utilitza per a referir-se a persones que parlen diversos idiomes amb fluïdesa.^[5]

Filologia i lingüística

Amb anterioritat al segle XX, el terme filologia, que apareix referenciat en anglès l'any 1716,^[6] s'usava comunament per a referir-se a la ciència del llenguatge, que llavors tenia predominantment un enfocament històric.^[7] A partir de les aportacions de Ferdinand de Saussure, en què feia èmfasi en la importància de l'anàlisi sincrònica, aquest ús del terme es va transformar,^[8] i el terme filologia actualment s'utilitza per a descriure l'estudi "de la gramàtica d'una llengua, la història i la tradició literària", especialment als Estats Units,^[9] on no va ser mai tan popular com ho va ser en altres llocs en el sentit de considerar-la com la "ciència del llenguatge".^[6]

Encara que el terme lingüista, en el sentit d'un estudiant de la llengua, es remunta en anglès a l'any 1641,^[10] el terme lingüística es troba documentat per primera vegada en anglès el 1847.^[10] Ara és el terme habitual usat entre els especialistes per a designar l'estudi científic del llenguatge.

Branques i especialitats de la lingüística

La lingüística s'ocupa de descriure i explicar la naturalesa del llenguatge humà. En relació amb això, sorgeixen qüestions respecte a la universalitat del llenguatge, la diversitat del llenguatge, o el procés d'aprenentatge humà dels idiomes, entre molts altres temes. Tots els éssers humans, deixant de banda els casos extrems que entren en el camp de la patologia, assoleixen la competència lingüística de parlar una llengua o signar-la -si es tracta d'una llengua de signes-, que és la que s'usa dins l'entorn on creixen i es desenvolupen, i ho fan sense una aparent necessitat d'una instrucció explícita conscient. Mentre que molts animals diferents dels éssers humans adquireixen els seus propis sistemes de comunicació, aquests animals no poden adquirir el llenguatge humà, tot i que alguns d'aquests poden aprendre a respondre fent algun ús de la llengua o, fins i tot, poden ser entrenats per a usar-la en un determinat nivell bàsic.^[11]

Per tant, els lingüistes assumeixen que la capacitat d'adquirir i utilitzar el llenguatge és innata, fonamentada en el mateix potencial biològic dels éssers humans, un potencial similar a la capacitat de caminar. No hi ha consens, però, pel que fa a la magnitud d'aquest potencial innat o al grau específic de domini del llenguatge, el grau en què aquestes habilitats innates són específiques del llenguatge. Alguns teòrics afirmen que hi ha una elevada capacitat d'abstracció en el cervell humà, un conjunt molt gran d'ús de codis binaris, mentre que d'altres afirmen que la capacitat d'aprendre el llenguatge és un producte de la cognició humana en general. Existeix, però, un acord força generalitzat en relació a que no hi ha grans diferències genètiques subjacents a la diversitat que hi ha entre les llengües: un individu adquireix qualsevol llengua o llengües, independentment de la filiació o de l'origen ètnic. No obstant això, investigacions recents suggereixen que, fins i tot els febles biaixos genètics en els parlants, després de l'acció d'un determinat nombre de generacions, poden influir en l'evolució de llengües en particular, donant lloc a una distribució no aleatòria de determinats trets lingüístics arreu del món.^[12]

L'objectiu central de la lingüística teòrica és caracteritzar la naturalesa de l'habilitat o domini del llenguatge humà: explicar què és el que un individu coneix quan diu conèixer una llengua i explicar com és que els individus coneixen les llengües. Tots els humans (llevat dels casos patològics específics) assoleixen dominar almenys una llengua parlada en créixer, amb cap necessitat aparent d'instrucció conscient. Altres espècies no són capaces de fer-ho. Per tant, els humans gaudeixen d'una propietat innata que els habilita per a parlar. No hi ha cap procés genètic responsable de la diferenciació entre llengües: els individus aprenen qualsevol llengua a què s'exposen de petits sense importar llur origen ètnic.

La lingüística teòrica sovint es divideix en camps d'especialitat separats i més o menys independents:

• 
  Fonètica: l'estudi dels diferents sons del llenguatge humà.


• 
  Fonologia: l'estudi dels patrons del so, o dels fonemes d'una llengua.


• 
  Morfologia: l'estudi de l'estructura interna dels mots.


• 
  Sintaxi: l'estudi de la combinació de mots entre si per a formar frases.


• 
  Semàntica: l'estudi del sentit dels mots i dels enunciats.


• 
  Estilística: l'estudi de l'estil d'un enunciat (literari o no literari).


• 
  Pragmàtica: l'estudi de l'ús (literari, figuratiu o qualsevol altre) dels enunciats en els actes de comunicació.


• 
  Anàlisi del discurs: l'estudi dels enunciats organitzats com a textos.

Fonètica

Article principal: Fonètica

La fonètica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la realització dels fonemes en totes les alternatives analitzables. La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica. La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius mitjançant les dades fornides pels aparells de recerca. Si la recerca es produeix sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és anomenada fonètica articulatòria o genètica. D'altra banda, l'estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la fonètica acústica o genèmica. Finalment, si s'orienta cap a la recepció de l'oient, és anomenada fonètica auditiva.

Fonologia

Article principal: Fonologia

La fonologia és una disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Estableix quins són els fonemes d'una determinada llengua, és a dir, els sons distintius que serveixen com a trets bàsics per a diferenciar unes paraules de les altres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seva constitució en síl·labes, mots, sintagmes i l'expressió o, en termes fonètics, l'emissió fònica normal limitada per dues pauses, investigant alhora els trets (anomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un ús particular.^[13]

Morfologia

Article principal: Morfologia (lingüística)

La morfologia és una disciplina particular de la lingüística que estudia l'estructura interna dels mots. La morfologia estudia la faisó en què els morfemes es combinen per a formar els lemes, ja sigui per derivació (família lèxica) composició, flexió, redoblament o afixació.

Sintaxi

Article principal: Sintaxi

Part de la gramàtica tradicional que estudia les relacions o funcions dels mots en la frase o oració; atès que la combinació dels mots per a constituir les oracions pertany al camp concret i il·limitat de la parla resulta gairebé impossible d'estructurar exhaustivament totes les combinacions possibles. L'únic que pot fer la gramàtica és donar algunes regles bàsiques sobre l'estructuració de les oracions, que ja tenia en compte la gramàtica tradicional i que ha subratllat d'una manera especial la moderna gramàtica generativa. De la posició, la relació i la funció dels mots que poden constituir aquests elements sintàctics bàsics, sorgeix llur classificació en les distintes categories gramaticals fonamentals, anomenades parts de l'oració.^[14]

Semàntica

Article principal: Semàntica

La semàntica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. Analitza quins són els components del significat, com es transmet i la relació entre mots segons el que representen.

Estilística

Article principal: Estilística

L'estilística és una escola crítica en lingüística i teoria de la literatura que analitza l'estil d'un text qualsevol, intentant determinar els trets formals emprats en relació a la intenció de l'autor i la resposta del públic. Així, considera la coherència i cohesió de l'escrit, l'estructura, els recursos literaris, el gènere a què pertany i les convencions que aquest l'imposa, el tipus de lèxic emprat i la mena de frases usades.

Pragmàtica

Article principal: Pragmàtica

La pragmàtica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris. Un tret fonamental de l'estudi pragmàtic és la importància que hi adquireix el context com a factor essencial per a assolir la comprensió del significat. Per això, la pragmàtica s'ha relacionat sovint amb altres disciplines que tenen en compte aspectes socials com la sociolingüística, la sociologia i la psicologia.

Anàlisi del discurs

Article principal: Anàlisi del discurs

L'anàlisi del discurs és una disciplina particular de la lingüística que busca analitzar el discurs com un conjunt homogeni, és a dir, transcendir el nivell habitual d'anàlisi centrat en l'oració, i les seves relacions amb el context social. Així, estudia com està construït el text, quines inferències exigeix, com es relaciona amb discursos precedents, però també la comunicació no verbal que l'acompanya i els papers socials dels interlocutors, que afecten el seu contingut.

Els temes que solen guiar les recerques són les relacions entre discurs i ideologia (dominant i oculta, incloent-hi subtemes com el racisme, la visió de gènere i d'altres), poder i cognició.

Disciplines relacionades

Algunes de les disciplines relacionades o d'especialització de la lingüística són:

• la lingüística del desenvolupament, l'estudi del desenvolupament de l'habilitat lingüística d'un individu, en especial l'adquisició del llenguatge durant la infantesa;


• la lingüística històrica o lingüística diacrònica, l'estudi dels canvis de la llengua;


• la psicolingüística, l'estudi dels processos cognitius i les representacions darrere l'ús de la llengua;


• la lingüística clínica, l'aplicació de la teoria lingüística a l'àrea de la patologia de la parla i de l'aprenentatge de la llengua;


• la neurolingüística, l'estudi de la xarxa neuronal i els processos cerebrals en la comunicació i l'organització de la llengua;


• la biolingüística, l'estudi dels sistemes de comunicació naturals i apresos en animals en comparació amb la llengua humana;


• la lingüística computacional, l'estudi de les implementacions de les estructures lingüístiques en els ordinadors; i


• la lingüística aplicada, l'estudi de la llengua i els temes relacionats en la seva aplicació diària, en especial, les polítiques lingüístiques i l'educació o ensenyament d'una llengua.

Dintre de les aplicacions de la lingüística, es pot citar l'ús de l'anàlisi del discurs per molts governs que tenen interès a verificar la nacionalitat reclamada pels sol·licitants d'asil i que no presenten la documentació necessària per a poder provar la seva afirmació.^[15] Això sovint pren la forma d'una entrevista personal que es realitza en un departament d'immigració. Segons el país, aquesta entrevista es porta a terme en la llengua materna del sol·licitant d'asil amb un intèrpret, o en una llengua franca internacional, com pot ser l'anglès.^[15] A Austràlia, s'utilitza el primer mètode, mentre que a Alemanya es fa servir el de la llengua franca; en canvi, als Països Baixos, s'utilitza qualsevol dels dos sistemes en funció de la llengua en qüestió. Les conclusions finals de l'anàlisi lingüística poden tenir un paper crític en la decisió del govern sobre l'estatut del refugiat que ha sol·licitat asil.^[15]

Història de la lingüística

Article principal: Història de la lingüística

La lingüística, estudi sistemàtic de la llengua, va nàixer a l'Índia amb l'anàlisi del sànscrit. Es van formar moltes escoles a partir del segle VIII aC, que van tenir una gran activitat durant molts segles i, així, la gramàtica de Pànini esdevingué prescriptiva.

A l'Orient Mitjà, el lingüista persa Sibawayh va fer una descripció detallada i professional de la llengua àrab el 760, en la seva obra colossal Al-kitab fi al-nahw (الكتاب في النحو, el Llibre de gramàtica).

A Europa, es poden destacar figures com Marc Terenci Varró o, al final de la llatinitat, Isidor de Sevilla. Però la lingüística moderna s'inicia al pas del segle XVIII al XIX amb el comparatisme i el descobriment de l'origen comú de moltes llengües (les indoeuropees). El lingüista més important va ser el teòric Wilhelm von Humboldt, que va establir la tipologia lingüística, és a dir, els tipus de llengües, i va destacar el caràcter propi que té cada llengua i la influència d'aquesta en el pensament. Pel que fa al comparatisme, autors importants del segle XIX van ser Franz Bopp o Jacob Grimm, que va formular la que es coneix com a llei de Grimm que explica certs canvis consonàntics de les llengües germàniques a partir del seu origen indoeuropeu; també Karl Verner, que el 1822 va descobrir la llei que es dirà després la llei de Verner i que completa la llei de Grimm. En aquest moment es van redactar les primeres gramàtiques històriques científiques de moltes llengües. August Schleicher, que va crear la Stammbaumtheorie, i Johannes Schmidt, que va desenvolupar la Wellentheorie (model d'ona) el 1872. Aquests autors seguien el model positivista de les ciències naturals.

Al darrer terç de segle XIX, apareixen els neogramàtics, que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la lingüística de les ciències naturals i la situen en la psicologia i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el psicòleg Wundt, Gabelentz, etc.

Al final del segle XIX també apareixen els estudis de dialectologia i geografia lingüística que feren valdre les formes dialectals del moment, fins aleshores menystingudes, ja que es valoraven les llengües literàries i antigues. Fruit de la geografia lingüística foren obres importants com els grans atles lingüístics que s'han continuat elaborant fins al segle XX i XXI (tot i que actualment, lògicament, amb mitjans moderns). Són obres emblemàtiques l'Atles Lingüístic de França de Jules Gilliéron o el d'Itàlia i Suïssa de Karl Jaberg i Jakob Jud.

Encara s'inicien en el segle XIX i es desenvolupen en el segle XX moltes grans obres lexicogràfiques d'orientació etimològica: el Deutsches Wörterbuch dels germans Grimm per les llengües germàniques, el Romanisches Etymologisches Wörterbuch (1935) de Wilhelm Meyer-Lübke (que havia anat precedit del Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen (Bonn 1853) de Diez) o els més moderns Französisches Etymologisches Wörterbuch de Walther von Wartburg pel gal·loromànic o les obres lexicogràfiques de Joan Coromines.

Ferdinand de Saussure és el principal fundador de la lingüística estructural moderna; considera la llengua com un sistema de signes, i estableix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell, sorgeixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, Coseriu; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

A Amèrica, destaquen dos corrents: el culturalista, amb Edward Sapir, capdavanter de la lingüística estructural americana, que va ser un dels principals que van explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seva metodologia va exercir una influència cabdal sobre els seus successors. I el corrent formalista iniciat per Leonard Bloomfield, fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de Noam Chomsky, desenvolupada sota la direcció del seu professor Zellig Harris, inspirada en la informàtica, i que va esdevenir el model dominant a partir dels anys 60 fins als 80. A partir dels 90, s'imposa la lingüista cognitiva, amb autors com Lakoff i Langacker.

Famílies lingüístiques

Article principal: Famílies lingüístiques

Una família lingüística és un grup de llengües emparentades històricament i que semblen derivar d'una llengua més antiga que, per diversificació dialectal, va donar lloc a diferents llengües, normalment inintel·ligibles entre si.

Els lingüistes han agrupat en diverses famílies lingüístiques les llengües del món, atenent criteris de similitud en la forma i el significat.^[16]

El conjunt de les famílies lingüístiques agrupa prop de 7.000 llengües vives actuals.^[17] Segons el seu origen geogràfic, la distribució lingüística es considera:

Escoles lingüístiques

Antimentalisme

Concepció que predominava en la lingüística del final del segle XIX i del començament del XX. Pot ser resumida en les tres tesis següents:^[18]

• L'aprenentatge del llenguatge és un procés d'habituació i de condicionament per repetició.


• Els parlants d'una llengua no tenen consciència dels recursos de què fan ús; és per això que els canvis, particularment el canvi fonètic, procedeixen d'una manera cega i sense trobar cap resistència.


• El lingüista que estudia una llengua no es pot deixar guiar pels judicis dels parlants, i ha de descobrir ell tot sol i des de fora el sistema de la llengua.

Estructuralisme

Article principal: Estructuralisme

Corrent de la lingüística que concep les llengües com a conjunt d'elements interrelacionats. L'estructuralisme es manifestà com a mètode ja madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Lingüistes de la Haia (1928) i al Primer Congrés de Filòlegs Eslaus de Praga (1929) pel grup de lingüistes que formaven part de l'anomenat Cercle Lingüístic de Praga i que s'inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay.^[19]

El moviment proliferà aviat en tot un grapat d'escoles (Cercle Lingüístic de Copenhaguen, Escola de Nova York, etc.). Si per als neogramàtics la lingüística era història de la llengua, per als estructuralistes és sobretot la descripció d'una llengua ara i aquí.^[19]

L'estructuralisme proposa el relacionisme (no interessa el fet, sinó les relacions entre els fets, el sistema), i el funcionalisme (segons l'anomenat principi estructural del sistema fonològic, les unitats de la llengua es defineixen per la seva funció en el cos de la llengua).^[19]

Gramàtica generativa

Article principal: Gramàtica generativa

Tendència de la lingüística iniciada per Noam Chomsky el 1957 (en el seu llibre Syntactic Structures) i entesa com a reacció enfront de l'estructuralisme de l'escola de Bloomfield. Segons Chomsky, l'estudi de l'actuació —l'anàlisi del corpus lingüístic— no permet el coneixement del sistema en el qual aquella es basa. Per això, afegeix a l'estudi del corpus lingüístic la introspecció que l'escola de Bloomfield rebutjava i en la qual el lingüista és el seu mateix informant. Chomsky parteix de la frase com la màxima unitat lingüística. La gramàtica d'una llengua conté un sistema de regles que permet de formar —generar— el conjunt de totes les frases possibles en aquesta llengua, i el seu domini és de la competència del parlant; el conjunt de totes les frases que hom pot generar en una llengua és infinit. Un sistema finit de regles permet al parlant de generar un nombre infinit de frases i de comprendre-les, fins i tot aquelles que encara no ha sentit mai.^[20]

Lingüistes importants

Els germans Grimm
(Jacob i Wilhelm)

Categoria principal: Lingüistes

Centres de recerca lingüística

• 
  CELIA Centre d'Études des Langues Indigènes d'Amérique
  


• 
  PROEL Promotora Española de Lingüística
  


• 
  SIL International Summer Institute of Linguistics
  


• 
  CLiC Centre de Llenguatge i Computació
  


• 
  CUSC - Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, Universitat de Barcelona


• 
  Xarxa CRUSCAT, Institut d'Estudis Catalans

Vegeu també

Portal: Lingüística

• 
  Acústica.


• 
  Sociologia.


• 
  Lingüística general.


• 
  Lingüística catalana.


• Funció lèxica


• 
  Escriptura.


• Seqüència (lingüística)

Referències

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lingüística

• 
  INTRODUCCIÓN A LA LINGÜÍSTICA Eugenio Coseriu PDF.


• 
  Societat Espanyola de Lingüística.


• 
  La Lingüística.Org.


• 
  Informació sobre lingüística.


• 
  Departament de Lingüística General, Universitat de Barcelona.


• 
  http://www.linred.es/articulos_pdf/LR_articulo_111120032.pdf.

Viccionari