Sierra Morena
















































Infotaula de geografia físicaSierra Morena

Location Sierra Morena.PNG
Tipus
Serralada
Situació geogràfica
península Ibèrica
Ubicació

Estat Espanya
Autonomia Extremadura
Província província de Badajoz







38° 18′ N, 5° 24′ O / 38.3°N,5.4°O / 38.3; -5.4

Característiques
Altitud
1.332 m
Dimensions
75.000 (amplada) × 450.000 (longitud) m

Material
granit


Modifica les dades a Wikidata

La Sierra Morena és una serralada que constitueix el contrafort meridional de la Meseta Central.




Contingut






  • 1 Particularitats


  • 2 Nom clàssic


  • 3 Música


  • 4 Referències


  • 5 Vegeu també


  • 6 Bibliografia





Particularitats


Es va formar durant l'Era terciària, fruit del moviment orogènic alpí. S'estén 400 km al nord d'Andalusia i en direcció est a oest, de la Sierra de Alcaraz fins a la frontera amb Portugal. El seu pic més alt és Bañuelo (1.320 m). La vegetació principal és el roure i els arbres de castanya. La serralada també és rica en una gran varietat de minerals, com ara el coure, el plom i el carbó. Comprèn diverses serres: la Sierra Madrona, la Sierra de Aracena, la Serra Norte de Sevilla, la Sierra de Horanchuelos, la Sierra de Córdoba i la Sierra de Cardeña y Montoro entre altres.


La Serra Morena és creuada per diverses autopistes i vies de ferrocarril que connecten les zones industrials d'on s'extrauen els minerals a les ciutats més grans de la regió. El Pas de Despeñaperros és la ruta principal a trlavés de les muntanyes i que uneix Castella amb Andalusia.


Aquesta serra era famosa pels bandits en temps antics. La literatura espanyola va propagar la figura dels "bandits de Sierra Morena" durant el romanticisme.



Nom clàssic


Marianus Mons (Μαριανὸν ὄρος) fou el nom clàssic de la moderna Sierra Morena.[1] Eren unes muntanyes a la província de la Bètica, a l'oest de l'Orospeda. Estrabó descriu unes muntanyes de les que no dóna el nom, que corrien paral·leles al riu Betis i segurament es referia a les muntanyes Marianus. La part oriental s'anomenava Saltus Castulonensis.



Música


El compositor alemany Józef Ksawery Elsner, el 1811 va compondre una òpera amb aquest nom, basada en el romanticisme de l'època.



Referències





  1. ↑ Hugelmann, Gabriel. Historia de Aragón, Cataluña, Valencia e Islas Baleares (en castellà). Imp. de Julián Pena, 1855, p. 254. 




Vegeu també




La Serra Madrona


  • Bandolerisme


Bibliografia



  • B. de Quirós y L. Ardila, El Bandolerismo Andaluz. Ed. Turner. Madrid, 1988

  • J. M. López de Abiada y J. A. Rodríguez Martín, Calas en el fenómeno del bandolerismo andaluz desde la literatura y la historiografía: bibliografía reciente. Iberoamericana. América Latina, España, Portugal: Ensayos sobre letras, historia y sociedad. Notas. Reseñas iberoamericanas, ISSN 1577-3388

  • J. Santos Torres, El Bandolerismo en España: Una Historia Fuera de la Ley. Ed. Temas de hoy. Madrid, 1995.

  • Julián Zugasti y Sáenz, El bandolerismo: Estudio social y memorias históricas (1876-1880).






A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sierra Morena Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 38° 18′ N, 5° 24′ O / 38.300°N,5.400°O / 38.300; -5.400







-

Popular posts from this blog

Hivernacle

Image
Hivernacle Hivernacle a les cases del Salt a Alcoi Un hivernacle és una construcció més o menys permanent que permet modificar el microclima del seu interior i permetre el conreu de vegetals en millors condicions o fora d'època. [1] Són el nivell superior de l'anomenat conreu protegit que va des d'un mínim que correspon a l'ús de plàstics que cobreixen el terra (mulching) fins al màxim que serien els hivernacles de vidre i amb un sistema complet de calefacció. Etimològicament la paraula hivernacle es refereix al lloc on passen l'hivern les plantes. En la pràctica actual s'hi mantenen tota la temporada de conreu o més. Contingut 1 Funcionament 2 Evolució en l'ús dels hivernacles 3 Característiques constructives dels hivernacles 4 Hivernacles als Països Baixos 5 Referències Funcionament Els que no tenen calefacció aprofiten precisament l'efecte hivernacle que produeix un escalfame
Read more

Fluorita

Image
Fluorita Fluorita (blau) amb pirita (daurat). Fórmula química CaF 2 Epònim fluor Localitat tipus Jáchymov Classificació Categoria Halurs Nickel-Strunz 10a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 9a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 8a ed. III/A.08 Dana 9.2.1.1 Heys 8.4.7 Propietats Sistema cristal·lí Cúbic Hàbit cristal·lí Sol presentar cubs; menys freqüentment dodecaedres. De vegades hexaoctaedres i tetrahexaedres. Per la combinació d'aquestes formes, les arestes dels cubs són sovint modificades. De vegades els cristalls poden presentar diferències de creixement entre les cares. Sovint s'observen cristalls compostos per sobrecreixement. Pot ser massiva, compacta, terrosa, columnar (poc freqüent), globular en agregats o botroïdal. Estructura cristal·lina a = 5.4626Å Simetria Classe (H-M): m 3 m (4/ m 3 2/ m ) - Hexoctaèdric; Grup espacial: Fm 3 m Color Blanc, groc, verd, violeta, vermell, rosa, blau o negre Mac
Read more

Hulsita

Image
Hulsita Hulsita de la localitat tipus Fórmula química Fe 2+ 2 Fe 3+ O 2 BO 3 Epònim Alfred Hulse Brooks Localitat tipus mont Brooks, península de Seward, Nome Borough, Alaska, Estats Units Classificació Categoria borats Nickel-Strunz 10a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 9a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 8a ed. V/G.03 Dana 24.2.3.1 Heys 9.6.4 Propietats Sistema cristal·lí monoclínic Estructura cristal·lina a = 10,68Å; b = 3,09Å; c = 5,43Å; β = 94,15° Color negre Macles en [001]; un membre de la macla es troba girat 120° en relació a l'altre Exfoliació bona en {110} Duresa 3 Lluïssor vítria, submetàl·lica Densitat 4,28 g/cm 3 (mesurada); Més informació Estatus IMA mineral heretat (G) i mineral heretat (G) Any d'aprovació 1908 Referències [1] La hulsita és un mineral de la classe dels borats, que pertany al grup de la pinakiolita. Rep el seu nom en honor del nord-americà
Read more