Ona gravitacional






Representació de l'ona gravitacional generada per dues estrelles de neutrons en òrbita recíproca.


En física, les ones gravitacionals són oscil·lacions de la curvatura de l'espaitemps. Albert Einstein en predigué l'existència el 1916 basant-se en la seva teoria de la relativitat general.[1] Les ones electromagnètiques (pertorbacions dels camps elèctric i magnètic) són produïdes per partícules amb càrrega accelerades. D'igual manera, les ones gravitacionals són produïdes per masses accelerades.[2] La producció eficaç d'ones gravitacionals requereix masses i acceleracions molt importants. Així doncs, les fonts d'ones gravitacionals són principalment sistemes astrofísics amb objectes massius i molt densos, com ara les estrelles de neutrons o els forats negres, que poden suportar acceleracions d'aquesta magnitud.


El descobriment[3] del púlsar binari PSR B1913+16 per Russell Hulse i Joseph Hooton Taylor i l'observació[4] que el seu període orbital minva precisament com ho prediu la teoria de la relativitat general si es considera que aquest sistema perd la seva energia per emissió gravitatòria, proporcionà la primera demostració (indirecta) de l'existència de les ones gravitacionals. Aquests dos investigadors estatunidencs reberen el Premi Nobel de Física el 1993 per aquest descobriment.


El febrer de 2016, l'equip del LIGO va anunciar que havien detectat ones gravitacionals d'una fusió de forat negre.[5][6][7]



Vegeu també


  • Observació d'ones gravitacionals


Referències





A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ona gravitacional Modifica l'enllaç a Wikidata




  1. ↑ A. Einstein, 1918, Über Gravitationswellen, Sitzungsberichte der Preußischen Akademie der Wissenschaften, Berlin (Math. Phys.) p. 154-167 (alemany)


  2. ↑ Michele Maggiore, Gravitational Waves -- Volume 1: Theory and Experiments, Oxford Univ. Press, 2007 (anglès)


  3. ↑ Hulse, R. A.; Taylor, J. H. «Discovery of a pulsar in a binary system» (en anglès). The Astrophysical Journal Letters, 195, 01-01-1975, pàg. L51-L53. DOI: 10.1086/181708. ISSN: 0004-637X [Consulta: 12 novembre 2015].


  4. ↑ Taylor, J. H.; Weisberg, J. M. «A new test of general relativity - Gravitational radiation and the binary pulsar PSR 1913+16» (en anglès). The Astrophysical Journal, 253, 01-02-1982, pàg. 908-920. DOI: 10.1086/159690. ISSN: 0004-637X [Consulta: 12 novembre 2015].


  5. ↑ Castelvecchi, Davide; Witze, Witze «Einstein's gravitational waves found at last» (en anglès). Nature News, 11-02-2016. DOI: 10.1038/nature.2016.19361 [Consulta: 11 febrer 2016].


  6. ↑ «Observation of Gravitational Waves from a Binary Black Hole Merger» (en anglès). Physical Review Letters, 116, 6, 2016. DOI: 10.1103/PhysRevLett.116.061102 [Consulta: 11 febrer 2016].


  7. ↑ «Gravitational waves detected 100 years after Einstein's prediction | NSF - National Science Foundation» (en anglès). [Consulta: 11 febrer 2016].










-

Popular posts from this blog

Hivernacle

Image
Hivernacle Hivernacle a les cases del Salt a Alcoi Un hivernacle és una construcció més o menys permanent que permet modificar el microclima del seu interior i permetre el conreu de vegetals en millors condicions o fora d'època. [1] Són el nivell superior de l'anomenat conreu protegit que va des d'un mínim que correspon a l'ús de plàstics que cobreixen el terra (mulching) fins al màxim que serien els hivernacles de vidre i amb un sistema complet de calefacció. Etimològicament la paraula hivernacle es refereix al lloc on passen l'hivern les plantes. En la pràctica actual s'hi mantenen tota la temporada de conreu o més. Contingut 1 Funcionament 2 Evolució en l'ús dels hivernacles 3 Característiques constructives dels hivernacles 4 Hivernacles als Països Baixos 5 Referències Funcionament Els que no tenen calefacció aprofiten precisament l'efecte hivernacle que produeix un escalfame
Read more

Fluorita

Image
Fluorita Fluorita (blau) amb pirita (daurat). Fórmula química CaF 2 Epònim fluor Localitat tipus Jáchymov Classificació Categoria Halurs Nickel-Strunz 10a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 9a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 8a ed. III/A.08 Dana 9.2.1.1 Heys 8.4.7 Propietats Sistema cristal·lí Cúbic Hàbit cristal·lí Sol presentar cubs; menys freqüentment dodecaedres. De vegades hexaoctaedres i tetrahexaedres. Per la combinació d'aquestes formes, les arestes dels cubs són sovint modificades. De vegades els cristalls poden presentar diferències de creixement entre les cares. Sovint s'observen cristalls compostos per sobrecreixement. Pot ser massiva, compacta, terrosa, columnar (poc freqüent), globular en agregats o botroïdal. Estructura cristal·lina a = 5.4626Å Simetria Classe (H-M): m 3 m (4/ m 3 2/ m ) - Hexoctaèdric; Grup espacial: Fm 3 m Color Blanc, groc, verd, violeta, vermell, rosa, blau o negre Mac
Read more

Hulsita

Image
Hulsita Hulsita de la localitat tipus Fórmula química Fe 2+ 2 Fe 3+ O 2 BO 3 Epònim Alfred Hulse Brooks Localitat tipus mont Brooks, península de Seward, Nome Borough, Alaska, Estats Units Classificació Categoria borats Nickel-Strunz 10a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 9a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 8a ed. V/G.03 Dana 24.2.3.1 Heys 9.6.4 Propietats Sistema cristal·lí monoclínic Estructura cristal·lina a = 10,68Å; b = 3,09Å; c = 5,43Å; β = 94,15° Color negre Macles en [001]; un membre de la macla es troba girat 120° en relació a l'altre Exfoliació bona en {110} Duresa 3 Lluïssor vítria, submetàl·lica Densitat 4,28 g/cm 3 (mesurada); Més informació Estatus IMA mineral heretat (G) i mineral heretat (G) Any d'aprovació 1908 Referències [1] La hulsita és un mineral de la classe dels borats, que pertany al grup de la pinakiolita. Rep el seu nom en honor del nord-americà
Read more