Interferòmetre de Michelson
Interferòmetre original de Michelson a Potsdam, Alemanya
L'interferòmetre de Michelson és un interferòmetre dissenyat pel nord-americà Albert Abraham Michelson (1852-1931) el 1881 per a realitzar estudis sobre la velocitat de la llum.[1] En ell un feix de llum es divideix en dos feixos perpendiculars mitjançant l'ús d'un divisor de feix. Cadascun d'ells es reflecteix en un mirall després de recórrer una certa distància i torna per recombinar-se amb l'altre donant lloc a una interferència d'ones. Depenent de l'aplicació particular els dos camins poden ser de diferents longituds o incloure materials òptics o components sota prova.
Història
Albert Abraham Michelson (1852-1931)
El 1877 Albert A. Michelson, mentre era professor de l'Acadèmia Naval dels Estats Units a Annapolis, Maryland, realitzà els seus primers experiments sobre la velocitat de la llum com a part d'una demostració a l'aula. El 1881, deixà el servei naval i es traslladà a Alemanya per completar els seus estudis a la Universitat de Berlín i a la de Heidelberg, i després a França al Collège de France i a l'École Polytechnique de París. En aquest any, Michelson utilitzà un dispositiu experimental amb el qual realitzà diverses mesures a Potsdam, conegut més tard com interferòmetre de Michelson.
Posteriorment millorà el primer disseny d'interferòmetre quan col·laborà als Estats Units amb Edward Williams Morley (1838-1923) en l'experiment de Michelson-Morley del 1887.[2]
El 1907 Albert A. Michelson rebé el Premi Nobel de Física pel seu disseny de l'interferòmetre, convertint-se en el primer nord-americà a ser guardonat amb aquest premi en ciències.
Descripció
Esquema de l'interferòmetre de Michelson segons l'article original
Franges d'interferència produïdes en un interferòmetre de Michelson emprant llum d'una làmpada de mercuri.
A l'interferòmetre de Michelson s'envia des de la font, a{displaystyle a}, un feix de llum groga d'una flama de sodi (per a l'alineació), o llum blanca (per a les observacions reals), a través d'un mirall semiargentat, b{displaystyle b}, que s'utilitza per dividir el feix de llum en dos feixos que viatgen en angles rectes entre si.
Després de deixar el divisor, els feixos viatgen fins als extrems, l{displaystyle l} i k{displaystyle k}, de dos braços llargs d'igual longitud. El feix que es refracta al mirall semiargentat, b{displaystyle b}, el travessa i després es topa amb una làmina de la mateixa gruixa de vidre que ha de travessar un cop cap al mirall c{displaystyle c} i un altre cop quan torna. Així travessa el vidre tres vegades. El feix que es reflecteix ho fa dins la cara interna del mirall semiargentat, b{displaystyle b}, per tant entra i surt de la làmina recorrent dues vegades el camí d'una cara a l'altra. Quan torna del mirall d{displaystyle d} travessa la làmina per refracció. En total ha travessat el vidre tres vegades, com l'altre feix.
Els feixos una vegada reflectits de nou pels miralls, c{displaystyle c} i d{displaystyle d} tornen cap al mirall semiargentat b{displaystyle b} i segueixen ara paral·lels cap a l'ocular, e{displaystyle e}, produint un patró d'interferència que s'observa amb un telescopi, e{displaystyle e}.
Els dos feixos poden arribar en fase si han trigat el mateix temps en recórrer els dos braços perpendiculars, o desfasats si han trigat temps diferents. En aquest cas en trobar-se produiran una interferència que donarà lloc a un patró d'interferències que podrà ser observat amb el telescopi e{displaystyle e}.[1]
Gràfic d'un interferòmetre
Referències
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Interferòmetre de Michelson  |
↑ 1,01,1 Michelson, A.A «The Relative Motion of the Earth and the Luminiferous Ether». American Journal of Science, 22, 1881, pàg. 120–129. DOI: 10.2475/ajs.s3-22.128.120..
↑ Michelson, A.A.; Morley, E.W «[data = 1887 On the Relative Motion of the Earth and the Luminiferous Ether]». American Journal of Science, 34, pàg. 333–345. DOI: 10.2475/ajs.s3-34.203.333..
