Lambert Wilson
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 3 d'agost de 1958 (1958-08-03) Neuilly-sur-Seine (França) |
| Nacionalitat |  França |
| Educació | Drama Centre London  |
| Activitat | |
| Ocupació | Cantant i actor de cinema |
| Tipus de veu | Baríton |
| Instrument | Veu |
| Família | |
| Pare | Georges Wilson |
| Premis | |
| |
| Lloc web | Lloc web oficial |
 | |
 | |
Comandant de l'Orde Nacional del Mèrit
Oficial de l'Orde Nacional del Mèrit
oficial de l'orde de les Arts i les LletresLambert Wilson (Neuilly-sur-Seine, 3 d'agost de 1958) és un actor francès d'origen irlandès pel costat patern. És fill de l'actor Georges Wilson. També ha fet teatre i en alguna ocasió ha tingut l'oportunitat d'estrenar-se en el camp de la cançó. Com a actor, Lambert Wilson és conegut sobretot a nivell internacional pel seu paper a la pel·lícula Matrix Reloaded i Matrix Revolution l'any 2002. Parla anglès, italià, espanyol i francès, cosa que li ha permès també fer doblatge.
Contingut
1 Biografia
1.1 Teatre
2 Filmografia
3 Nominacions
4 Referències
5 Enllaços externs
Biografia
Fill de l'actor i escenògraf Georges Wilson, Lambert Wilson viu des de petit en el medi teatral.
Va tenir una infantesa no difícil, però canviant d'escola cada any. A cada tornada a classes, la seva angoixa era fer-se estimar, acceptar, integrar-se a la classe i als altres alumnes. Al contrari, afirma :« No porto bé els grups. [...] Fujo dels grups. Això em recorda el pati. Anava sempre en direcció oposada, perquè volia ser un cas particular.[1]
Al començament, Lambert Wilson no s'interessa gaire pel teatre francès i ambiciona ser « un actor americà ».[2] Segueix formació d'actor al Drama Centre London,[3] amb la finalitat de traçar el seu camí tot sol sense ser un simple « fill de »,[4] però també per perfeccionar el seu anglès i seguir així el seu somni hollywoodienc. A més de l'ofici d'actor, aprèn cant i música.[5]
Jove actor, busca la celebritat per tots els mitjans: « m'he dit molt d'hora, cal entrar al star system [...], pujar graons per tenir els millors papers [...], m'he donat als mitjans mostrant el meu rostre [...], això em tranquil·litzava ».[1]
El 1977, Lambert Wilson debuta al cinema amb Julia, sota la direcció de Fred Zinnemann. Dos anys més tard, té el seu primer paper en un film francès amb El gendarme i els extraterrestres, de Jean Girault, en una escena que ha quedat de culte davant de Maurice Risch. Sempre motivat pel seu desig de treballar en el cinema americà, obté el seu primer gran paper l'any 1982 en Five Days One Summer, dirigida per Fred Zinneman que l'havia fet debutar a la pantalla, i on dóna la rèplica a Sean Connery. El film és no obstant això un fracàs comercial, com l'any següent, Sàhara, on comparteix cartell amb Brooke Shields..[2]
Finalment és en el seu país natal on Lambert Wilson troba l'èxit: després d'una aparició a La Boum 2, té el 1984 un paper important a La Femme publique d'Andrzej Żuławski. L'any següent, destaca a Rendez-vous, d'André Téchiné: la seva interpretació d'un personatge turmentat li val una nominació al César al millor actor. En els films següents, interpreta personatges romàntics (Rouge Baiser) o pel contrari, inquietants (L'Homme aux yeux d'argent).
El 1987, apareix a Chouans !, de Philippe de Broca, i l'any següent a Les Possédés de Żuławski i amb El Dorado de Carlos Saura, a continuació amb La Vouivre, adaptat i realitzat pel seu pare Georges Wilson. Però la carrera de Lambert Wilson s'alenteix per una sèrie de fracassos comercials. Empès pel que considera com una mena d'esnobisme, l'actor busca aleshores aparèixer en films de prestigi. Però l'èxit no arriba: ni Les Possédés, ni sobretot El Dorado, no troben el seu públic. El ventre d'un arquitecte, de Peter Greenaway, és saludat per la critica però només arriba a un públic limitat. Lambert Wilson estima després que ha aparegut en films fallits de grans realitzadors.[6]
El 1989, Lambert Wilson interpreta el paper de l'Abat Pierre a Hiver 54, l'abat Pierre. Aquesta interpretació saludada per la professió li suposa el Premi Jean-Gabin, que premia les esperances del cinema francès i és de nou nominat als César. Explicarà després que, encara que desconfiat respecte als dogmes religiosos
| « | Les religions creen les guerres. La fe engendra l’amor | » |
, es bateja durant el rodatge del film per l'Abbé Pierre, ja que li agradaven tots els valors.[4]
Malgrat l'èxit d'estima que li suposa aquesta interpretació, és menys present a la pantalla a la primera meitat dels anys 1990. Alguns dels seus films passen desapercebuts, sobretot L'Instint de l'àngel, de Richard Dembo, que té un fracàs lacerant. Lambert Wilson passa llavors tres anys sense rodar. Recorda després haver estat considerat com el que els Americans anomenen un box-office verí, és a dir un actor la prèsencia del qual a la pantalla garanteix el fracàs comercial.[6]
Lambert Wilson al festival de Canes 1996.
Durant aquest període, Lambert Wilson actua al teatre, i grava un àlbum de cançons. Torna a la pantalla amb papers secundaris en produccions prestigioses, com el film històric Jefferson a París (1995) de James Ivory. Actuant en registres lleugers troba els favors del públic, sobretot gràcies al musical On connaît la chanson (1997) d'Alain Resnais, després la comèdia Jet Set (2000) de Fabien Onteniente. Els èxits populars d'aquests films li suposen tornar al primer pla.
És igualment contractat de nou pel cinema americà: és el « Merovingi » a Matrix Reloaded (2002) i Matrix Revolutions (id.), a continuació apareix als crèdits de Presoners del temps (2002) i Catwoman (2004), realitzat pel seu compatriota Pitof. A França, contínua apareixent en films pel gran públic, com les comèdies L'Aniversari o Palau reial!, totes dues estrenades l'any 2005. No desdenya tanmateix les experiències més atípiques i, el 2006, actua al film de ciència-ficció Dante 01 de Marc Caro.
El 2010, Lambert Wilson interpreta el personatge principal del film Des hommes et des dieux, èxits de critica i públic i pel qual és de nou nominat al César al millor actor.
El 2012, se'l veu al film d'aventures còmic Sobre la pista del Marsupilami, realitzat per Alain Chabat. Té a continuació altres papers importants al cinema, alternant comèdies i films dramàtics, així com films d'autor i grans produccions.
Lambert Wilson ha rodat també per la televisió, sobretot el 2004 amb el telefilm Colette, una dona lliure, realitzat per Nadine Trintignant.
La carrera teatral de Lambert Wilson és rica: Ashes de Harold Pinter el 1998, L'Amor de l'Amor, La Màquina Infernal, La Celestina, Eurydice, Ruy Blas. Va actuar a Les Caprices de Marianne el 1994 i a Bérénice, amb Kristin Scott Thomas, el 2002.
El 2010, és a l'escenari del Théâtre du Châtelet amb la comèdia musical de Stephen Sondheim A Little Night Music.
Teatre
Lambert Wilson és també cantant i ha gravat alguns discos (Musicals el 1989 i Démons i merveilles l'any 1997) i interpretat la cançó La Cambra.
El 15 d'octubre de 2007, surt un nou àlbum titulat Lluny, en un registre totalment diferent de les seves precedents interpretacions de les quals ha escrit un dels textos. El compositor n'és Jean-Philippe Bernaux, però l'àlbum inclou també dues composicions de Jean-Jacques Sage, igualment el productor de l'artista, i una de Christophe Mali (Tryo). Els autors que han treballat en aquest projecte són Boris Bergman, Philippe Latger, Marc Esteve i Marie Nimier. Grava igualment lectura de poesies i de grans textos de la literatura (Musset, Proust…).
El 12 de febrer de 2016, surt un àlbum homenatge al cantant Yves Montand amb la finalitat de commemorar els 25 anys de la desaparició de l'artista. Els arranjaments musicals d'aquest àlbum que es diu Wilson canta Montand han estat realitzats per Bruno Fontaine. Entre els 17 títols de l'àlbum hi ha Mais qu’est-ce que j’ai ? que ha estat composta per Henri Betti sobre lletra d'Édith Piaf el 1947. L'àlbum hauria de servir de base a la creació d'un espectacle on Lambert Wilson podrà expressar tots els seus talents de cantant i de ballarí.
El juny de 2016, és present als Chorégies d'Orange i interpreta en aquesta ocasió Syracuse d'Henri Salvador (de la qual proposa una versió simfònica en el seu àlbum Wilson chante Montand), i igualment La Chanson de Lara, del Doctor Jivago, en duo amb el tenor líric Florian Laconi [5]
Lambert Wilson al dinar dels nominats dels César 2011.
- L'octubre de 2008, Lambert Wilson és el president del jurat del Festival de cinema britànic de Dinard.
- Del 6 al 12 de juny de 2012, és el copresident (amb Michael Madsen) del 1er Camps-Élysées Film Festival. D'altra banda, del 30 de novembre de 2012 al 8 de desembre de 2012, forma part del jurat del 12è Festival internacional de cinema de Marrakech; jurat presidit per John Boorman, on retroba James Gray, Marie-Josée Croze o Gemma Arterton.[7]
- Del 14 al 25 de maig de 2014, és el mestre de cerimonies del festival de Canes, el jurat del qual és presidit per la realitzadora Jane Campion.[8]
- Del 13 al 24 de maig de 2015, és de nou a la plaça de mestre de cerimònia al festival de Canes el jurat dels quals és presidit per Joel Coen i Ethan Coen.
- El 2017 és president del jurat del 28e Festival Premiers Plans d'Angers.
Lambert Wilson ha participat en una campanya publicitària a la ràdio a favor de la Fundació Abat-Pierre.[9] El 2009, escriu el prefaci del llibre de Loïc El Goff sobre el Moviment Emmaüs Companys de l'abat Pierre, publicat a edicions Bayard.[10]
El 2013, és convidat per l'ONU en el marc de la missió de la Minustah en el suport que l'actor vol aportar a Haití, sobretot en el projecte immens de reforestació, Haití és a un estat de desforestació dramàtica, a penes 2% del territori haitià és encara boisé.[11]
Des de 2015, és l'ambaixador oficial de l'associació « Les Toiles Enchantées », associació que porta el cinema als hospitals pels nens malalts i als centres especialitzats pels adolescents discapacitats.
Filmografia
- 1977: Julia, de Fred Zinnemann: un jove de la resistència en un tren direcció Berlín.
- 1979: El gendarme i els extraterrestres (Le Gendarme et les Extra-terrestres), de Jean Girault: Un extraterrestre
- 1979: Lady Oscar, de Jacques Demy: Un soldat insolent
- 1979: New Generation, de Jean-Pierre Lowf Legoff
- 1979: De l'enfer à la victoire (Contro 4 bandiere), d'Umberto Lenzi
- 1981: Chanel solitaire (Coco Chanel), de George Kaczender
- 1982: Cinq jours ce printemps-là (Five Days One Summer), de Fred Zinnemann: Johann Biari
- 1982: La Boum 2, de Claude Pinoteau: Félix Maréchal
- 1983: Sahara, d'Andrew V. McLaglen: Jaffar
- 1984: Le Sang des autres, de Claude Chabrol: Paul
- 1984: La Femme publique, d'Andrzej Żuławski: Milan Mliska
- 1985: Rendez-vous, d'André Téchiné: Quentin
- 1985: L'Homme aux yeux d'argent, de Pierre Granier-Deferre: Villain
- 1985: Rouge Baiser, de Véra Belmont: Stéphane
- 1986: Bleu comme l'enfer, d'Yves Boisset: Ned
- 1986: Corps et biens, de Benoît Jacquot: Michel Sauvage
- 1987: El ventre d'un arquitecte (The Belly of an Architect), de Peter Greenaway: Caspasian Speckler
- 1988: Les Possédés, d'Andrzej Wajda: Nikolaj Stavrogin
- 1988: Chouans !, de Philippe de Broca: Tarquin
- 1988: El Dorado, de Carlos Saura: Ursúa
- 1989: Suivez cet avion, de Patrice Ambard: Rémi Cerneaux
- 1989: La Vouivre, de Georges Wilson: Arsène Muselier
- 1989: Hiver 54, l'abbé Pierre, de Denis Amar: L'Abbé Pierre
- 1991: Strangers, de Joan Tewkesbury: El tipus
- 1991: Entre chien et loup (Shuttlecock), d'Andrew Piddington: John Prentis
- 1991: Un homme et deux femmes, de Valérie Stroh: Dr. Paul Baudoin
- 1992: Warszawa. any 5703, de Janusz Kijowski: Alek
- 199]: L'Instinct de l'ange, de Richard Dembo: Henry
- 1995: Jefferson à Paris (Jefferson in Paris), de James Ivory: Marquis de La Fayette
- 1996: Les Caprices d'un fleuve, de Bernard Giraudeau: Monsieur de la Malène
- 1996: Un home d'èxit (The Leading Man), de John Duigan: Felix Webb
- 1997: Marquise, de Véra Belmont: Jean Racine
- 1997: Coneixem la cançó (On connaît la chanson), d'Alain Resnais: Marc Duveyrier
- 1998: Trop (peu) d'amour, de Jacques Doillon: Paul
- 1999: The Last September, de Deborah Warner: Hugo Montmorency
- 2000: Jet Set, de Fabien Onteniente: Arthus de Poulignac
- 2000: Combat d'amour en songe, de Raoul Ruiz: Sebatol
- 2001: HS Hors Service, de Jean-Paul Lilienfeld: Francis
- 2001: Far from China, de C.S. Leigh: Jean-Pierre
- 2003: Il est plus facile pour un chameau..., de Valeria Bruni Tedeschi: Aurelio
- 2003: Matrix Reloaded (The Matrix Reloaded), d'Andy Wachowski & Larry Wachowski: Merovingi
- 2003: Dédales, de René Manzor: Brennac
- 2003: Matrix Revolutions (The Matrix Revolutions), d'Andy Wachowski & Larry Wachowski: Merovingi
- 2003: Timeline, de Richard Donner: Lord Arnaut
- 2003: A la boca no (Pas sur la bouche) , d'Alain Resnais: Eric Thomson (primer mariner de Gilberte)
- 2004: People: Jet Set 2, de Fabien Onteniente: Frère Arthus
- 2004: Catwoman, de Pitof: George Hedare
2005: Sahara, de Breck Eisner: Yves Massarde
2005: L'Anniversaire, de Diane Kurys: Raphaël
- 2005: Palais Royal !, de Valérie Lemercier: Arnaud
- 2005: Gentille, de Sophie Fillières: Philippe, le médecin malade
2006: Cœurs, d'Alain Resnais: Dan
2007: Le Casse du siècle (Flawless), de Michael Radford: Finch
2008: Dante 01, de Marc Caro: Saint Georges
- 2008: Le Grand Alibi, de Pascal Bonitzer: Pierre Collier
- 2008: Babylon A.D., de Mathieu Kassovitz: Dr Arthur Darquandier
- 2008: Comme les autres, de Vincent Garenq: Manu
- 2008: Projet Lazarus, de John Glen: Avery
2009: Victor, de Thomas Gilou: Courcelle
2010: Imogène McCarthery, d'Alexandre Charlot et Franck Magnier
- 2010: La Princesse de Montpensier, de Bertrand Tavernier: Comte François de Chabannes
- 2010: Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois: Germà Christian de Chergé
2012: À l'aveugle, de Xavier Palud: Narvik
- 2012: Sur la piste du Marsupilami, d'Alain Chabat: Général Pochero
- 2012: Vous n'avez encore rien vu, d'Alain Resnais: Orfeu
2013: Alceste à bicyclette, de Philippe Le Guay: Gauthier Valence
2014: Barbecue, d'Eric Lavaine: Antoine
- 2014: Suite française, de Saul Dibb: Vescomte de Montmort
- 2014: 5 to 7, de Victor Levin: Valery
Nominacions
- 1985: César al millor actor secundari per La femme publique
- 1986: César al millor actor per Rendez-vous
- 1990: César al millor actor per Hiver 54, l'abbé Pierre
- 1998: César al millor actor secundari per On connaît la chanson
- 2001: César al millor actor secundari per Jet Set
- 2011: César al millor actor per Des hommes et des dieux
Referències
↑ 1,01,1 « Lambert Wilson: "les comédies ne me font souvent pas rire quand je les lis" »; Philippe Vandel, émission Tout et son contraire sur www.franceinfo.fr - 29 abril 2014.
↑ 2,02,1 Worldly Actor Finds Method in a Monastery, The New York Times, 18 febrer 2011
↑ Fitxa de Lambert Wilson a iMDB.com).
↑ 4,04,1 Mil i una vies, Le Journal du dimanche, 2 maig 2010
↑ 5,05,1 « Lambert Wilson canta Syracuse en directe d’Orange », Isabelle Mermin, Le Figaro.fr .
↑ 6,06,1 Lambert Wilson & Hervé Pons, Entretiens, 2009, pàgines 102-106
↑ http://www.allocine.fr/article/fichearticle_gen_carticle=18618943.html
↑ http://www.lepoint.fr/cinema/lambert-wilson-presentera-le-67e-festival-de-cannes-03-04-2014-1808927_35.php
↑ Spot escoltat el 18 de novembre de 2006 a France Inter, a les 12h59
↑ Loïc Le Goff, (préf. Lambert Wilson) Compagnons de l'Abbé Pierre, Éditions Bayard, Paris, 2009, ISBN 2-227-47875-6
↑ Lambert Wilson à Haïti
Enllaços externs
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lambert Wilson |
Lambert Wilson a Internet Movie Database (anglès)
Lambert Wilson a TCM Movie Database (anglès)
Lambert Wilson a Allmovie (anglès)
Lambert Wilson a TV.com (anglès)
