Ngtjyty

Per a altres significats, vegeu «Fuga (desambiguació)».

Una fuga a sis veus que forma part de l'Ofrena Musical de Johann Sebastian Bach segons un manuscrit autògraf.

Fuga, en música, és un tipus de composició contrapuntística, per tant polifònica, composta per a un nombre determinat de parts, normalment anomenades veus.

Tal com suggereix el nom, es tracta d'una tècnica musical en què s'utilitza el contrapunt imitatiu com a textura predominant: hi ha un tema principal (anomenat subjecte) que es repeteix durant la peça passant per les veus. L'efecte resultant és la imitació: sembla que les veus fugin de les altres.

Malgrat el fet que la fuga escolàstica estigui tan ben determinada, la gran majoria de compositors, a l'hora de compondre'n no en segueixen el patró estricte, sinó que es prenen llibertat en certs aspectes. És per això que cada fuga és única, malgrat les característiques que compleixen totes.

La versió petita de la fuga rep el nom de fughetta.

Estructura

La fuga presenta una estructura monotemàtica o pluritemàtica. El tema principal és anomenat "subjecte", mentre que els secundaris (que poden sonar simultàniament amb el subjecte), són anomenats "contrasubjectes". El subjecte (i sovint els contrasubjectes) s'exposen per part de totes les veus en l'exposició. Després d'un episodi, sol venir el desenvolupament, on el compositor pot utilitzar una sèrie de tècniques contrapuntístiques per enriquir la fuga, així com modulacions (les més corrents són al to del relatiu o el to de la dominant; tanmateix, a partir del romanticisme, sobretot, es modula més lluny). Abans del final de la fuga, es sol trobar un stretto, on el tema inicial és repetit per les veus de manera que abans que una veu hagi acabat d'exposar-lo, la següent ja hagi començat. Sovint, la fuga s'acaba amb un pedal de tònica i/o dominant. L'última vegada que s'exposa el subjecte sol ser amb la tonalitat inicial.

Edat mitjana

El terme era àmpliament emprat per anomenar qualsevol treball d'estil canònic; en el Renaixement, arriba a denotar treballs específics d'imitació.

Segle XVII

El terme fuga ha descrit el que es coneix com el procediment més complet i desenvolupat d'imitació del contrapunt. Una fuga comença amb un tema principal, el subjecte, que llavors sona successivament en cadascuna de les veus en imitació; l'exposició es completa quan han entrat totes les veus; normalment després segueix un passatge de connexió, o episodi, on es desenvolupa material que ja s'ha escoltat; altres entrades del subjecte s'escolten alternades en tonalitats relatives. S'alternen episodis i entrades fins a l'entrada final del subjecte, punt en què la música ha tornat a la tonalitat principal, al qual sovint segueix el material que tanca o coda. En aquest sentit, la fuga és un estil de composició, més que una estructura fixa. Encara que hi ha certes pràctiques establertes, en l'escriptura de l'exposició, per exemple, els compositors s'acosten a l'estil en molts graus de llibertat i individualitat.

Barroc

La forma evolucionà durant el dissetè segle de diversos tipus de composicions de contrapunt, com capritxos, canzonas i fantasies. En el mitjà i tardà barroc, els compositors com Dietrich Buxtehude (1637-1707) i Johann Pachelbel (1653-1706) contribuïren notòriament al desenvolupament de la fuga, i la forma va atènyer la màxima maduresa en els treballs de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Amb el declivi de sofisticats estils contrapuntístics a la fi del Barroc, la popularitat de la fuga minvà, eventualment donant pas a altres gèneres en què predominaven textures menys polifòniques i estructures més tancades com en el cas de la sonata.

Des del classicisme fins a l'actualitat

Malgrat tot, compositors des del 1750 fins al dia d'avui escriuen i estudien la fuga amb diversos propòsits. Apareix en els treballs de Mozart (kirie Eleison) o a la fi del Missa Solemnis de Beethoven, i molts compositors com Anton Reicha (1770-1836) i Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) van escriure cicles de fugues; i també es poden trobar fugues com moviments de sonates, entre altres.

En la música popular

Durant el segle XX diversos músics populars es van fer servir d'aquest procediment compositiu en les seves obres, amb més o menys llibertat. És coneguda la Fuga y misterio del bandoneonista argentí Ástor Piazzolla, i també les execucions de peces de Bach per virtuosos de la guitarra elèctrica del món del Heavy Metal. Els britànics Emerson, Lake & Palmer, musics de Rock Progressiu amb formacio clàssica, han fet servir aquesta forma musical amb freqüència.

Enllaços externs

• (Flash) Les fugues del Clavecí ben temprat de Bach: Korevaar (piano), Goeth (òrgan), Parmentier (clavicèmbal)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fuga