Batalla de Stampace











































Infotaula de conflicte militarBatalla de Stampace



Batalla de Stampace (Mediterrani central)

Batalla de Stampace

Batalla de Stampace



Guerra catalanogenovesa


Coord.: 39° 13′ 0″ N, 9° 7′ 0″ E / 39.21667°N,9.11667°E / 39.21667; 9.11667
Coordenades
39° 13′ 01″ N, 9° 07′ 00″ E / 39.216944722222°N,9.1166669444444°E / 39.216944722222; 9.1166669444444
Escenari
Stampace, a l'actual Càller
Lloc
Càller
Estat
Itàlia
Resultat
Victòria de la Corona d'Aragó
Campanya
Conquesta de Sardenya
Bàndols




Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó República de Gènova República de Gènova
República de Pisa República de Pisa

Comandants en cap




Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Ramon de Peralta



Modifica les dades a Wikidata


La batalla de Stampace fou un dels episodis de la conquesta de Sardenya per Jaume el Just.




Contingut






  • 1 Antecedents


  • 2 La batalla


  • 3 Conseqüències


  • 4 Referències


  • 5 Bibliografia





Antecedents


El 19 de juny de 1324, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret del Castel di Castro i les viles immediates de Villanova i Stampace,[1] però la signatura de la pau no dugué a la pacificació de l'illa, i el 1325 els Doria es revoltaren a Sàsser recolzats per la República de Gènova, i Pisa fou forçada a reiniciar la guerra pels atacs de la flota de reforç del vicealmirall Bernat Sespujades,[2] i de Francesc Carròs i de Cruïlles des de Bonaria a les naus que enviava a seva ciutat,[3] i el novembre de 1325 una armada de pisans i genovesos fou preparada a Savona al comandament de Gaspar Doria.[4]


La línia política de Carròs progressivament va perdre el suport del rei, fins que Francesc Carròs i Llòria fou substituït al comandament de les forces de terra per a finals de 1325 per Ramon de Peralta.[5]


El 29 de desembre, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles derrotà la flota de socors de 24 galeres de Gaspar Doria,[4] que va iniciar l'atac amb cinc galeres genoveses i dues pisanes la nau de Carròs, mentre la resta de la flota es quedava en la rereguarda.[6]



La batalla


Derrotada la flota de socors, els catalans es van decidir a prendre Càller, i Ramon de Peralta va atacar i prendre Stampace, massacrant la població.[7]



Conseqüències


Amb la derrota de pisans i genovesos, i l'aixafament de la revolta dels Doria a Sàsser, els pisans van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326,[8] poc després que la flota de Bernat Sespujades aconseguís fer que una flota genovesa que els encalçava es refugiés al port de Toló.[9]


La població local de Càller fou substituïda per catalans,[10] però la inseguretat i els atacs dels Doria feren que la vila acabés pràcticament deshabitada en 1333.[11]


Carròs no ajudà Peralta,[12] començant una dura enemistat entre els dos, fins a ser rellevats per Bernat de Boixadors i Felip de Boïl.


Els genovesos no acceptaren la pau i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la qual Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[13]



Referències





  1. ↑ El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.2. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 44. ISBN 8447527409. 


  2. ↑ Storia di Sardegna del barone Giuseppe Manno (en italià). vol.2. Tipografia Elvetica, 1840, p. 149. 


  3. ↑ Simonde de Sismondi, 1851, p. 239.


  4. ↑ 4,04,1 Petti Balbi, Giovanna. Governare la città : pratiche sociali e linguaggi politici a Genova in età medievale (en italià). Giovanna Petti Balbi, 2007, p. 185. ISBN 8884536049. 


  5. ↑ Gottardi, Mario Enrico. Governare un territorio nel Regno di Sardegna. Il marchesato di Quirra. Secoli XIV-XIX (en italià). UNIVERSITÀ DEGLI STUDI DI CAGLIARI, p. 25. 


  6. ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXXV


  7. ↑ Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 251. 


  8. ↑ Simonde de Sismondi, 1851, p. 241.


  9. ↑ Lostia, Marcello. L'ammiraglio Carroç: l'Infante d'Aragona alla conquista della Sardegna (en italià). Edizioni della Torre, 1999, p. 196. ISBN 8873433286. 


  10. ↑ Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 252. 


  11. ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Ramon De Cardona. 


  12. ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV


  13. ↑ Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101. 




Bibliografia



  • Crònica de Ramon Muntaner


  • Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol.V. Edicions Pàtria, 1920. 


  • Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). vol.2. Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851. 



-

Popular posts from this blog

Hivernacle

Image
Hivernacle Hivernacle a les cases del Salt a Alcoi Un hivernacle és una construcció més o menys permanent que permet modificar el microclima del seu interior i permetre el conreu de vegetals en millors condicions o fora d'època. [1] Són el nivell superior de l'anomenat conreu protegit que va des d'un mínim que correspon a l'ús de plàstics que cobreixen el terra (mulching) fins al màxim que serien els hivernacles de vidre i amb un sistema complet de calefacció. Etimològicament la paraula hivernacle es refereix al lloc on passen l'hivern les plantes. En la pràctica actual s'hi mantenen tota la temporada de conreu o més. Contingut 1 Funcionament 2 Evolució en l'ús dels hivernacles 3 Característiques constructives dels hivernacles 4 Hivernacles als Països Baixos 5 Referències Funcionament Els que no tenen calefacció aprofiten precisament l'efecte hivernacle que produeix un escalfame
Read more

Fluorita

Image
Fluorita Fluorita (blau) amb pirita (daurat). Fórmula química CaF 2 Epònim fluor Localitat tipus Jáchymov Classificació Categoria Halurs Nickel-Strunz 10a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 9a ed. 3.AB.25 Nickel-Strunz 8a ed. III/A.08 Dana 9.2.1.1 Heys 8.4.7 Propietats Sistema cristal·lí Cúbic Hàbit cristal·lí Sol presentar cubs; menys freqüentment dodecaedres. De vegades hexaoctaedres i tetrahexaedres. Per la combinació d'aquestes formes, les arestes dels cubs són sovint modificades. De vegades els cristalls poden presentar diferències de creixement entre les cares. Sovint s'observen cristalls compostos per sobrecreixement. Pot ser massiva, compacta, terrosa, columnar (poc freqüent), globular en agregats o botroïdal. Estructura cristal·lina a = 5.4626Å Simetria Classe (H-M): m 3 m (4/ m 3 2/ m ) - Hexoctaèdric; Grup espacial: Fm 3 m Color Blanc, groc, verd, violeta, vermell, rosa, blau o negre Mac
Read more

Hulsita

Image
Hulsita Hulsita de la localitat tipus Fórmula química Fe 2+ 2 Fe 3+ O 2 BO 3 Epònim Alfred Hulse Brooks Localitat tipus mont Brooks, península de Seward, Nome Borough, Alaska, Estats Units Classificació Categoria borats Nickel-Strunz 10a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 9a ed. 6.AB.45 Nickel-Strunz 8a ed. V/G.03 Dana 24.2.3.1 Heys 9.6.4 Propietats Sistema cristal·lí monoclínic Estructura cristal·lina a = 10,68Å; b = 3,09Å; c = 5,43Å; β = 94,15° Color negre Macles en [001]; un membre de la macla es troba girat 120° en relació a l'altre Exfoliació bona en {110} Duresa 3 Lluïssor vítria, submetàl·lica Densitat 4,28 g/cm 3 (mesurada); Més informació Estatus IMA mineral heretat (G) i mineral heretat (G) Any d'aprovació 1908 Referències [1] La hulsita és un mineral de la classe dels borats, que pertany al grup de la pinakiolita. Rep el seu nom en honor del nord-americà
Read more