Ngtjyty

Una óssa amb dos cadells al Parc Natural de l'Alt Pirineu, fotografiats l'any 2010

L'ós bru als Pirineus té una presència escassa que va arribar a la pràctica desaparició a la segona meitat del segle XX, raó per la qual l'any 1992 i 1993 la Generalitat de Catalunya, la Diputació General d'Aragó, el Govern de Navarra, el Ministeri de Medi Ambient de França i Icona van elaborar el projecte Fauna amenaçada dels Pirineus per analitzar les espècies en vies d'extinció.^[1]

L’any 2014 es va posar en marxa el projecte europeu LIFE+ Piroslife, per a la “Consolidació d’una població d’óssos en un territori de gestió fragmentada: els Pirineus centrals”, de la mà de cinc socis: el Departament de Territori i Sostenibilitat i Forestal Catalana, de la Generalitat de Catalunya; el Conselh Generau d’Aran; la Fundación Oso Pardo; i la Universitat de Lleida.

L'ós bru, antigament tenia una forta presència als Pirineus i a la resta de Catalunya; el 1935 per exemple, hi havia encara óssos bruns als ports de Tortosa. El 2014 hi havia 31 exemplars d’ós bru identificats als Pirineus.^[2][3] L'any 2017, la població d'óssos del Pirineu es considera consolidada i supera els 35-40 exemplars.^[4][5]

Óssos autòctons

Els óssos autòctons són óssos bruns dels Pirineus, una subespècie de l'ós bru europeu (ursus arctos arctos). Actualment hi ha quatre exemplars d'óssos bruns autòctons que es troben principalment entre l'àrea de la Vall de Roncal (Navarra) i Ste Engrace (Bearn) a Occitània fins a la vertical formada pel Parc Nacional d'Ordesa i la població francesa de Tarbes.^[6]

Són quatre mascles:^[6]

• Camille


• Aspe oest


• 
  Nere ( nascut a la Vall d'Aran, fill de Ziva)


• 
  Canelito (fill de Nere i Cannelle, óssa morta per un caçador al novembre de 2004) És l’únic ós actual descendent de l’estirp pirinenca, però al 50%.^[2]
  

L'últim ós autòcton del Pirineu català, en Camille, va desaparèixer l'any 2010. Els ossos que hi habiten actualment són de procedència eslovena, i han permès la supervivència de l'especie a la zona i una lenta però constant recuperació de les poblacions.^[4]

Reintroducció

Petjades a la neu d'un ós bru. Pirineu de Lleida.

A mitjans dels anys 90 l’ós bru va estar a punt de extingir-se dels Pirineus. Només va quedar un reducte de població a la zona atlàntica, entre França, Navarra i l’Aragó. L’extinció hauria representat, entre d’altres aspectes, la pèrdua d’una peça bàsica en l’ecosistema.

La reintroducció de l'ós bru als Pirineus es va iniciar l'any 1996 amb una subvenció del programa Life de la Unió Europea de conservació i protecció d'espècies. Tot i les protestes aquell any es van alliberar a Melles dos exemplars: les ósses Ziva i Melba,^[1] i el 1997, un mascle, en Pyros, tots procedents d’Eslovènia.

L’origen va ser seleccionat atenent estudis que demostren que els óssos balcànics, del sud d’Escandinàvia, i els del sud i sud-oest d’Europa pertanyen a una única línia genètica, que s’explica pel fet que es va produir un refugi durant l’última glaciació al sud d’Europa.

El Programa de conservació de vertebrats amenaçats dels Pirineus, presentat conjuntament per Catalunya, Aragó, Navarra i França, va ser aprovat l'any 1993 per la Comissió Europea, que incloïa a més el trencalòs i la cabra salvatge i s'havia de dur a terme entre el 1994 i el 1997. El programa implicava la reintroducció d'óssos a Catalunya i a França i el seguiment de les poblacions relictuals a Aragó i Navarra. La inversió prevista era de 1.100 milions de pessetes, finançada el 75% per la UE.^[1] El principal objectiu va ser realitzar una experiència pilot. Es van alliberar tres óssos als Pirineus centrals per avaluar la seva adaptació al medi i testar els mètodes de translocació.

Els exemplars reintroduïts es van adaptar i van tenir cadells a la zona. L’Estat francès, després de signar un protocol internacional de col·laboració amb Andorra i Espanya, va alliberar cinc nous óssos l’any 2006. Van ser quatre femelles, de les quals només dues encara viuen –Hvala i Sarousse– i un sol mascle, Balou, que va morir per l’impacte d’un llamp el 2014.

L'evolució demogràfica, des dels primers progenitors, ha estat positiva als Pirineus centrals (Val d’Aran, Pallars Sobirà,  Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Alt Urgell i Cerdanya) s’han obtingut primeres i segones generacions, tot completant el cicle biològic, i no han aparegut problemes d’adaptació. La variabilitat genètica és baixa, però no extraordinàriament baixa per al nombre de fundadors. L'ós Pyros, que ja s’apropa a la senectut, s’ha reproduït en 16 ocasions entre 1997 i 2016 amb sis femelles diferents, i ha tingut 28 fills coneguts. Pràcticament tots els mascles en edat reproductora són parents directes seus. Les últimes dades confirmen que l’únic no emparentat amb ell, Balou, va tenir un sol fill pòstum, l’any 2015, amb la femella Plume. En canvi, les femelles reproductores representen a tres estirps diferents, procedents de les fundadores Ziva, Mellba i Hvala.^[7]

Una de les principals accions que contempla el programa LIFE+ Piroslife és la introducció d'un nou mascle d' ós bru que substitueixi Pyros. El juny de 2016, al Parc Natural de l’Alt Pirineu, es va alliberar un nou ós bru (Ursus arctos) procedent de la Reserva de Caça de Jelen, a Eslovènia. L’exemplar és un mascle d’entre nou i deu anys d’edat, un pes aproximat de 205 quilos i que va ser batejat com a Goiat. Aquest mot, en la variant pallaresa, significa noi jove o fadrí. El motiu de la translocació d'aquest plantígrad és la necessitat d’un mascle reproductor entre la població pirinenca de l’espècie que trenqui la dominància reproductora de l’ós Pyros i que aporti més variabilitat genètica.^[8][9][10]

Resistències a la reintroducció

Les resistències de la població han estat molt fortes pel paper important que jugava el caràcter mític de l'ós i la por atàvica que la seva presència despertava. La Generalitat de Catalunya pretenia fer de l'ós una marca de qualitat turística, però l'any 1994, amb la notícia del pla d'alliberament, els municipis de les valls d'Àneu es van oposar a la presència de l'ós.^[1]

La campanya opositora va aconseguir que el 1995 es retardés l'alliberament previst i el març de l'any següent es decidia no fer la reintroducció a Catalunya, tot i això el departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Medi Ambient de França van firmar un conveni de col·laboració per garantir la coordinació del seguiment i control dels óssos alliberats a França, per la possibilitat que passessin la frontera.^[1]

A l'abril de 1996 els ramaders i caçadors del Pallars Sobirà i la Vall d'Aran es van manifestar contra l'alliberament dels óssos que s'havia de dur a terme a França.^[1]

PyrosLife, una iniciativa que s'emmarca  dins del programa LIFE+ de la Comissió Europea per consolidar la població d'ós bru al Pirineu, compta amb un pressupost de 2,5 milions d'euros, dels quals un 75% provenen de fons europeus. El 40% d'aquests 2,5 milions estan dissenyats per afavorir la convivència amb ramaders i apicultors, dos dels sectors més contraris a la reintroducció de l'ós.^[11] 

Referències