Ngtjyty

Honorable
Joaquim Nadal i Farreras

Biografia
Naixement	31 de gener de 1948 (1948-01-31) (70 anys) Girona (Gironès)
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya
22 de desembre de 2003 – 29 de desembre de 2010
← Felip Puig i Godes Lluís Miquel Recoder i Miralles →
Alcalde de Girona
19 d'abril de 1979 – 2 de gener de 2002
← Ignasi de Ribot i de Balle Anna Pagans i Gruartmoner →
Cap de l'Oposició al Parlament de Catalunya
2010 – 2012
← Artur Mas i Gavarró Xavier Sabaté i Ibarz →
Cap de l'Oposició de facto
1995 – 1999
← Raimon Obiols i Germà Pasqual Maragall i Mira →
Conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya
13 de maig de 2006 – 29 de novembre de 2006
← càrrec inexistent José Montilla i Aguilera, President de la Generalitat de Catalunya →
Educació	Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació	Catedràtic d'història contemporània
Ocupador	Universitat de Liverpool Universitat Autònoma de Barcelona Universitat de Girona
Partit polític	Partit dels Socialistes de Catalunya (1980-2015)
Interessat en	Catalanisme
Família
Pare	Manel Nadal i Oller
Lloc web	Lloc web oficial

Joaquim Nadal i Farreras (Girona, 31 de gener de 1948) és un polític català i catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona. Del 2003 al 2010 fou el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Presentació

Els pares de Joaquim Nadal pertanyen a l'Opus Dei.^[1] Va ser membre de l'escoltisme a l'A.E. Sant Narcís de Girona.^[2] Es traslladà a estudiar Història a Barcelona on prendrà contacte amb el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i serà delegat de curs. S'hi llicenciarà en Història i farà el doctorat. Alguns dels seus germans també han tingut trajectòries públiques destacades, com Josep Maria Nadal i Farreras, rector de la Universitat de Girona des de la seva fundació el 1991 fins al 2002, Rafael Nadal i Farreras, director de El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010 o Manel Nadal i Farreras, vinculat com ell al Partit dels Socialistes de Catalunya, i que ha estat secretari de la mobilitat dins el departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat que el mateix Joaquim Nadal ha encapçalat de 2003 a 2010. Igualment, Joaquim Nadal és nebot de Jordi Nadal i Oller, historiador econòmic i antic director del Col·legi Universitari de Girona.^[3]

Els anys a l'alcaldia de Girona (1979-2002)

Nadal fou el primer alcalde gironí escollit democràticament després de la transició espanyola el 1979 encapçalant la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) com independent. S'afilià al PSC l'any 1981. Ocupà el càrrec d'alcalde des del 19 d'abril de 1979^[4] fins a la seva renúncia el 2002, quan el substituí Anna Pagans i Gruartmoner, del seu mateix partit polític. Durant la seva gestió com a alcalde de Girona, emprengué l'ambiciosa reforma del Barri Vell (1982),^[5] juntament amb la promoció de l'extint Call jueu gironí. Igualment, realitzà obres de millora de la trama urbana de l'Eixample, amplià la ciutat amb la discutida creació d'extenses àrees urbanitzades d'habitatges unifamilars i executà ampliacions i millores de les infraestructures de serveis socials la ciutat, intentant equilibrar les desigualtats entre els barris.

Una de les etapes més controvertides i polèmiques de Nadal fou deguda a la construcció de la variant de la carretera N-II (actual A-2) pel paratge verge i protegit (PEIN) de la Vall de Sant Daniel (peu de mont de les Gavarres).^[6] Els col·lectius i moviments per a la salvaguarda de la Vall de Sant Daniel van demanar en diverses ocasions la dimissió de Nadal i la promesa de l'alcalde «Si la variant passa per Sant Daniel, jo dimiteixo» va esdevenir un lema de les protestes contra la Variant i un tema recurrent en pancartes i octavetes.^[7] L'escalada de protestes i mobilitzacions contra Nadal que va viure Girona va tenir lloc entre 1988 i 1993. El 5 de maig de 1988, el gironí Albert García es va plantar a l’Ajuntament i va anunciar l'inici d'una vaga de fam indefinida en protesta pel traçat de la Variant Est.^[8] Dos mesos més tard, cinc-centes persones es manifestaven a la Plaça del Vi sota el lema «Per Sant Daniel, no» i entregaven a Nadal cinc mil firmes contra la variant.^[9] El dia anterior, un camió d'un grup de joves de la Coordinadora N-II per l'Autopista havia bolcat vuit tones de terra davant l'Ajuntament i van plantar-hi un til·ler al damunt. Van provocar un caos circulatori al centre de la ciutat.^[10] Un any més tard, el 1989, les persones que es manifestaven al carrer ja eren el doble^[11] i el 9 de maig el conflicte assolia el que probablement fos el seu moment de màxima tensió, quan Nadal fou increpat al ple municipal que va donar llum verda a la Variant.^[12] Els manifestants van obligar a interrompre en diverses ocasions la sessió amb insults, amenaces i el llançament de monedes i bombes fètides.^[13] La darrera manifestació més nombrosa contra la variant fou a la darreria de l'any 1990, amb més de 3.000 participants,^[14] quan les obres ja havien començat malgrat tots els actes de boicot en contra.^[15] La variant es va acabar construint, però no deixà de ser objecte de polèmica fins al mateix dia de la seva inauguració el 27 de març de 1993, quan una seixantena d'activistes van escridassar Nadal i el ministre Borrell, ensenyant-los-hi el cul i els genitals, fet que va causar un gran rebombori mediàtic.^[16]

Al tombant dels anys 1990, Nadal va haver d'encarar un nou conflicte a Girona. El moviment ocupa vivia un moment d'auge i va inaugurar diversos Centres Socials Ocupats en un breu espai de temps.^[17] La màxima tensió entre l'ajuntament i els ocupes es va produir amb el desallotjament del centre ocupat Els Químics.^[18] Poc temps després, durant el discurs d'inauguració de la 45a exposició de Temps de Flors, els ocupes li van llançar un plat de nata a la cara en senyal de revenja.^[19][20] L'empastissada va tenir una gran repercussió a nivell local i estatal i l'endemà gairebé tots el mitjans de comunicació ho destacaven, deixant en segon pla la mostra de flors.^[21][22]

Essent alcalde de Girona, Nadal ocupà també la presidència de la Federació de Municipis de Catalunya (1981-1995) i un escó de diputat al Parlament de Catalunya (d'ençà 1984). Es convertí el 1995 en candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel PSC-PSOE, que no aconseguí. Durant la V legislatura del Parlament de Catalunya (1995-1999) fou president del grup parlamentari socialista i portaveu del mateix grup la VI legislatura 1999 - 2003.

L'etapa al govern (2003-2010)

L'any 2003 entrà al govern de Pasqual Maragall (PSC) com a conseller del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i fou nomenat portaveu del govern. Va ser considerat el número 4 del govern, després de Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) (fins a la seva dimissió el 2004 per l'afer de Perpinyà), Josep Bargalló (ERC) i Joan Saura (ICV), artífexs i integrants de l'anomenat govern tripartit. El 2005, Nadal es veié implicat, com a conseller, en la crisi del Carmel, que fou l'enfonsament d'una edificació d'aquest barri barceloní, a causa de les obres d'allargament de la línia 5 del metro i l'afectació i consegüent desallotjament de 84 edificis més. El partit de l'oposició, Convergència i Unió, liderat per Artur Mas, demanà la dimissió de Nadal en tant que conseller responsable de la seguretat de les obres, mentre que el govern tripartit en pes acusava CiU de la mala planificació d'una obra que el seu partit havia començat sota el darrer govern de Jordi Pujol. A la fi, el govern donà la seva confiança a Nadal. Sota l'empenta del departament que dirigia, Nadal va impulsar i aprovar el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya, que ha de regular totes les noves infraestructures –viàries i ferroviàries– de Catalunya fins al 2026. Dins el PITC s'inclou l'anomenat eix transversal ferroviari que, seguint un traçat similar a l'eix transversal viari del govern de Jordi Pujol, ha de vertebrar la Catalunya central amb les terres de Lleida i Girona.^[23] També en aquesta etapa es van aprovar i impulsar la Llei de barris (2004), la Llei del paisatge (2005), el Pla director del sistema costaner (2005) i la Llei d'urbanitzacions (2009), així com els set Plans territorials parcials de Catalunya pendents des de 1987.

Amb la ruptura de l'anomenat govern tripartit causada al maig de 2006 per l'expulsió dels consellers d'ERC, Nadal va passar a dirigir el departament de la Presidència i la part de Societat de la Informació (abans agrupada juntament amb universitats i recerca en un sol departament), fins al final del govern 2003-2006.

Joaquim Nadal va ser revalidat en el càrrec de Conseller de política territorial i obres públiques en el govern de José Montilla el 29 de novembre de 2006. Tanmateix, com que se suprimí el càrrec de portaveu del govern, Nadal ja no exercí aquesta funció.
Una de les fites assolides que Nadal es va proposar en els seus mandats ha estat l'aprovació dels set plans territorials de Catalunya.

Amb la tornada de Convergència i Unió al govern català, Joaquim Nadal deixà de ser, el 29 de desembre de 2010, conseller del Departament política territorial i obres públiques, departament que canvià de nom a Departament de Territori i Sostenibilitat i que Lluís Recoder i Miralles (CiU) dirigí fins al 27 de desembre de 2012, data en què fou substituït per Santi Vila.

Després dels mals resultats del PSC a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 amb José Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat, Joaquim Nadal és nomenat Cap de l'Oposició, ja que Montilla va renunciar al seu escó al Parlament. Al final de la novena legislatura de la Catalunya autonòmica, Nadal és substituït per Xavier Sabaté.^[24]

El 29 de juliol de 2013 va anunciar que encapçalaria una plataforma unitària pel dret de decidir a la ciutat de Girona perquè defensa «el compromís cívic, la cohesió social, la llibertat de les persones i la democràcia».^[25] Formà part del corrent del PSC Moviment Catalunya,^[26] fins que l'octubre del 2015 abandonà el partit després de 35 anys.^[27]

Activitat acadèmica i publicacions

Quant a la seva activitat acadèmica Nadal ha exercit intermitentment la docència a les universitats de Liverpool (1970-1972), Autònoma de Barcelona (1972-1992) i Girona (d'ençà 1992), i ha dedicat els seus treballs de recerca al segle xviii català, a la història econòmica espanyola del segle xix i a la història local, tot concentrant-se en aportacions diverses a la història de Girona. El 2013 es va reincorporar com a docent a la Universitat de Girona i és director de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural
Nadal ha publicat diversos llibres, com ara Municipi i Ciutat. Girona com a exemple (1988), Girona. Mirant el present, pensant el futur (1991), Girona, ciutat viva i de colors (1999), La Catedral de Girona (2003), Catalunya, Catalanisme i Socialisme (2003) i ha tingut cura també de l'edició de l'obra d'Emili Grahit i Papell Memorias de un ex-alcalde gerundense (2003). Les últimes publicacions són Vides amb nom (2005), un recull de gran part dels seus articles biogràfics publicats a la premsa escrita, Dietari 2003. Apunts d'un any electoral (2006), Discursos i conferències (2006), Quaderns de viatge (2006), Per a una Història de Girona. Una bibliografia bàsica (2008), Escrit a l'aigua. L'escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), Moments de Girona (2009).^[28]El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona, (coautor amb Pia Bosch, 2010). Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern 2008-2010 (2010). Noves vides amb nom (2011). Segon llibre de família (2011). Fent tentines per la vida (2013). Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya 1993-2012 (2014). Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940. Coautor amb Gemma Domènech (2015).Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra (Institut d'Estudis Catalans, 2016). Ha format part del jurat del Premi Carles Rahola d'assaig.^[29]

Referències

Bibliografia

• 
  Clara, Josep. El personal polític de l'Ajuntament de Girona (1917-1987. Girona: Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 1987. ISBN 84-505-4982-5. 
  


• Ruhí, Albert; Nuss, Sergi «La síndrome de la variant de Sant Daniel». El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 2006.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Nadal i Farreras

• Joaquim Nadal i Farreras - Lloc web oficial


• 
  Joaquim Nadal i Farreras a Twitter
  

Càrrecs públics
Precedit per: Felip Puig i Godes	Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya 2003 - 2010	Succeït per: Lluís Miquel Recoder i Miralles
Precedit per: Conseller Primer Josep Bargalló i Valls	Conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya 2006	Succeït per: President de la Generalitat José Montilla i Aguilera
Precedit per: Artur Mas i Gavarró	Portaveu del Govern de Catalunya 2003 - 2006	Succeït per: Aurora Massip i Treig
Precedit per: Ignasi de Ribot i de Balle	Alcalde de Girona 1979 - 2002	Succeït per: Anna Pagans i Gruartmoner
Precedit per: Raimon Obiols i Germà	Cap de l'Oposició de facto 1995 - 1999	Succeït per: Pasqual Maragall i Mira
Precedit per: Artur Mas i Gavarró	Cap de l'oposició a Catalunya 2010 - 2012	Succeït per: Xavier Sabaté i Ibarz