Ngtjyty

Ocupacions sedentàries dels camperols, facsímil d'un gravat en fusta, atribuït a Holbein, en la Cosmografia de Munster (Basilea, 1552, foli)

La cosmografia és la ciència que correlaciona les característiques generals del cosmos o univers, descrivint el cel i la Terra (però sense envair la geografia o l'astronomia). L'obra del segle XIV Aja'ib al-makhluqat wa-al-ghara'ib mawjudat, del metge persa Zakariya al-Qazwini és considerada com l'obra més primerenca de la cosmografia.

La cosmografia tradicional hindú, budista i jainista va esquematitzar un univers centrat en el mont Meru envoltat de rius, continents i oceans. Aquesta cosmografia va postular un univers que es crea i es destrueix repetidament en cicles de temps llarguíssims.

El 1551, Martín Cortés de Albacar, de Bujaraloz (Saragossa), va publicar Breve compendio de la esfera y del arte de navegar. Traduïda a l'anglès i reimpresa diverses vegades, l'obra va ser de gran influència a Gran Bretanya durant molts anys. Va proposar cartes esfèriques i esmenta la desviació magnètica i l'existència dels pols magnètics.

El terme cosmografia apareix en l'obra de Claudi Ptolemeu (segle II dC). En el segle XVI, s'utilitza a l'estat espanyol per a designar l'escola creada per la Casa de Contractació de Sevilla, per englobar totes les matèries relacionades amb la navegació transatlàntica, en la qual era imprescindible la preparació matemàtica i coneixements d'astronomia. Prèviament, l'acumulació de saber cosmogràfic al sud-oest d'Europa havia estat molt important des dels segles finals de l'edat mitjana, fonamentalment en els regnes cristians peninsulars que, a més de disposar de selectes colònies de comerciants italians (especialment genovesos) i venecians experimentaren la navegació atlàntica fins als ports flamencs, estenent-se per tot el Mediterrani conjuntament amb Catalunya (portolans mallorquins),^[1] que van transferir els seus coneixements als cosmògrafs portuguesos, en ser cridat el mestre Jacomé de Mallorca per Enric el Navegant per fundar l'escola de Sagres,^[2] i finalment als cosmògrafs de Sevilla després del descobriment d'Amèrica.

Cronologia

La que segueix és una llista d'autors i obres que guarden relació amb la cosmografia i l'art de navegar:

• 
  Aethicus Istricus (segle V?)^[3]
  


• 
  Anònim de Ravenna (segle VII)


• Andres de Li


• 
  Fra Mauro (14xx–1507)


• 
  Martin Behaim (1459–1507)


• 
  Ruy Falero (14xx–15xx)


• 
  Pierre d'Ailly (14xx–15xx) Imago mundi
  


• 
  Jaume Ferrer de Blanes (14xx–15xx)


• 
  Piri Reis (14xx–15xx)


• 
  Jose Vizinho (14xx–15xx)


• 
  Francesco Barozzi (14xx–15xx)^[4]
  


• 
  Pedro de Medina (14xx–15xx)


• 
  Martín Cortés de Albacar (14xx–15xx)


• 
  Juan Pérez de Moya (14xx–15xx), Tratado de cosas de astronomia y Cosmografia^[5]
  


• 
  Rodrigo Zamorano (14xx–15xx)


• 
  Alonso de Chaves (1492–1586)


• 
  Jerónimo de Chaves (1492–1586)


• 
  Jeroni Girava (14xx–15xx)


• 
  Josep Tarragona^[6]
  


• 
  Oronce Finé (14xx–15xx)


• 
  Martin Waldseemüller (circa 1470–1521)


• 
  Sebastian Münster (1488–1552)


• 
  Sebastian Cabot (14xx–15xx)


• 
  Alonso de Santacruz (14xx–15xx)


• 
  Peter Apian (1495–1552)


• Joan Jayme


• 
  Jan ze Stobnicy^[7]
  


• Gemma Frisius


• 
  Gerhard Mercator (1512–1594)


• Diego García de Palacio


• Antoni Llull


• 
  Ignazio Danti (1536–1586)


• 
  Pedro Nunes (14xx–15xx)


• 
  Francisco Falero (14xx–15xx)


• 
  Jan Rotz (14xx–15xx)


• Andrés García de Céspedes


• 
  Jua Pérez de Moya (1573)


• 
  José Sesse y Piñol (1619)


• 
  Lorenzo Ferrer Maldonado (1626)


• 
  Vincenzo Maria Coronelli (1660–1718)

Referències