Ngtjyty

Iràniques

Distribució geogràfica	Àsia sud-oriental, Àsia central, i Àsia sud-occidental
Classificació lingüística
objecte abstracte llenguoide llengua llengües humanes llengües euroasiàtiques llengües indoeuropees llengües indoiranianes
Subdivisions
Orientals Occidentals
Distribució geogràfica
Distribució geogràfica de les llengües modernes iràniques
Codis
ISO 639-2	ira

Les llengües iràniques o iranianes són una família de llengües indoeuropees molt propera a les indoàries amb les que, de vegades, s'agrupa en un gran grup anomenat llengües indoiràniques.

De la mateixa manera que el llatí per a les llengües romàniques o el sànscrit per a les indoàries, la referència cultural per a aquestes llengües és l'avesta.

Orígens

Es pensa que cap al segon mil·lenni aC les llengües iràniques es van separar de les indoàries. Cap a la meitat del primer mil·lenni aC les llengües iràniques ocupaven una gran extensió de territori, molt més gran que l'actual Iran, i que anava des del sud de Rússia per l'Iran i l'Àsia central central, fins al riu Xi Jiang a la Xina.

De les antigues llengües iràniques tan sols se'n coneixen dues: l'avèstic i el persa antic.

El primers texts escrits daten del segon mil·lenni aC i són inscripcions cuneïformes. Van ser descoberts a Mitanni i estan escrits en un dialecte de l'antic persa.

L'Edat mitjana iraniana

El que es coneix en lingüística com a edat mitjana iraniana s'estén en el temps des del segle IV aC fins al segle IX. A les llengües d'aquesta etapa se les classifica geogràficament en dos grups: occidentals i orientals.

A les occidentals s'inclouen el part i el persa mitjà. El persa mitjà (pahlavi) fou la llengua oficial dels sassànides. Va ser utilitzada des del segle III fins al segle X. El persa mitjà i el part van ser també la llengua dels maniqueus.

A les orientals s'inclouen el bactrià, el sogdià, corasmià, el saka i l'antic ossètic.

Les llengües iràniques després de la conquesta àrab de Pèrsia

Verd fosc: Països on les llengües iràniques són oficials. Blau: Regions on són cooficials.

Després de la conquesta islàmica de Pèrsia (Iran), van succeir importants canvis en el rol de les diferents llengües iràniques dins l'Imperi Persa. L'antic prestigi del persa mitjà va ser substituït per una nova llengua estàndard anomenada dari que va esdevenir oficial dins la cort. El nom dari prové de la paraula àrab darbar (دربار), que es refereix a la cort reial, on es va experimentar un important floriment de la cultura (vegeu literatura persa). La dinastia safàrida en particular va ser la primera d'una sèrie d'elles que oficialment va adoptar la nova llengua vers l'any 875. El dari va ser fortament influenciat pels dialectes regionals orientals de l'Iran, mentre que el persa mitjà estàndard ho havia sigut pels dialectes occidentals. Aquesta nova llengua de prestigi és l'antecessora del Persa modern. Humanistes medievals iranians, com Abd-Al·lah ibn al-Muqaffa (segle VIII) i Ibn an-Nadim (s. X) associaven el terme "dari" amb la província oriental de Khorasan i usaven el terme "pahlavi" (persa mitjà) per descriure els dialectes nord-occidentals de les àrees entre Isfahan i l'Azerbaidjan, i Parsi per descriure els dialectes de la província de Persis.

La conquesta islàmica va comportar també l'adopció de l'alfabet àrab en l'escriptura del persa, paixtu i el balutxi. Totes elles varen ser adaptades a la nova escriptura mitjançant l'addició d'unes quantes lletres. Tots aquest canvis van succeir durant la segona part del s. VIII, quan l'antic persa mitjà ja es trobava en franca decadència. El persa modern avui encara s'escriu en alfabet àrab.

L'àrea geogràfica on es parlaven llengües iràniques va experimentar un fort retrocés. L'àrab va ocupar parts de l'Iran occidental (Khuzestan), i diferents llengües turqueses van ocupar gran part de l'Àsia Central, desplaçant llengües com el sogdià o el bactrià. El sogdià va sobreviure breument en una petita àrea a l'est de Samarcanda i el saka (com a sarigoli) en parts del sud de Xinjiang. Encara avui sobreviuen diverses petites llengües a la zona del Pamir.

Classificació

Les llengües iràniques es divideixen en dugues subfamílies: Orientals i Occidentals. En total, i segons estimacions del SIL, són un total de 87 amb gairebé 200 milions de parlants.

Llista de llengües iràniques

† indica llengua morta.

Orientals

Nord-orientals

• 
  Avèstic†


• 
  Xorasmià†


• 
  Bactrià†


• 
  Sogdià†


• Yaghnobi


• 
  Sàrmata†


• 
  Alànic†


• Osset

Sud-orientals

• Munji


• Sanglechi-Ishkashimi


• Sarikoli


• Shughni


• Yazgulyam


• Wakhi


• Yidgha


• 
  Saka†


• 
  Paixtu
  
  
  
  • Paixtu meridional
  
  
  • Paixtu septentrional
  
  
  • Paixtu central
  
  
  
  


• Waneci

Occidentals

Nord-occidentals

• 
  Balutxi
  
  
  
  • Balutxi meridional
  
  
  • Balutxi occidental
  
  
  • Balutxi oriental
  
  
  
  


• Koroshi


• Gilaki


• Mazanderani


• Shahmirzadi


• Ashtiani


• Farsi nord-occidental


• Dari zoroastrià


• Gazi


• Khunsari


• Natanzi


• Nayini


• Parsi-Dari


• Persa


• Sivandi


• Soi


• Vafsi


• Khalaj


• Kurd


• Laki


• Ormuri


• Paratxi


• Lasgerdi


• Sangisari


• Semnani


• Sorkhei


• Alviri-Vidari


• Eshtehardi


• Gozarkhani


• Harzani


• Karingani


• Koresh-e rostam


• Razajerdi


• Rudbari


• Shahrudi


• Takestani


• Talysh


• Taromi


• Maraghei


• Kho'ini


• Kajali


• Kabatei


• Dezfuli


• Bajelani


• Dimli


• Gurani


• Kirmanjki


• Xabak


• Sarli

Sud-occidentals

• Farsi sud-occidental


• Lari


• Bakhtiari


• Luri


• Kumzani


• Aimaq


• Bukhàric


• Dehwari


• Darwazi


• Hazaragi


• Dzhidi


• Persa


• Pahlavani


• Tadjik


• Judeo-Tat


• Tati

Sense classificació

• Tangshewi

Bibliografia

• ^Nicholas Sims-Williams, "EASTERN IRANIAN LANGUAGES" a Encyclopaedia Iranica
  

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües iràniques