Zazà
| Forma musical | òpera |
|---|---|
| Compositor | Ruggero Leoncavallo |
| Llibretista | Ruggero Leoncavallo |
| Llengua original | italià |
| Font literària | Zaza de Pierre Berton i Charles Simon |
| Composició | 1899 |
| Actes | quatre |
| Estrena | |
| Data | 10 de novembre de 1900 |
| Escenari | Teatro Lirico de Milà, |
| Director | Arturo Toscanini |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 6 de gener de 1906[1] |
 | |
Zazà és una òpera en quatre actes composta per Ruggero Leoncavallo sobre un llibret italià del mateix compositor. S'estrenà al Teatro Lirico de Milà el 10 de novembre de 1900, dirigida per Arturo Toscanini, i va començar la seva carrera triomfal d'actuacions en els teatres d'òpera de tot el món.[2]
Contingut
1 Origen i context
2 Representacions
3 Anàlisi musical
4 Referències
5 Bibliografia
Origen i context
El 1892, Pagliacci va disparar Rugierro Leoncavallo a la fama. Però després d'aquest triomf tot va ser costa avall per l'encara jove compositor. La tèbia recepció a les òperes que van seguir, com I Medici (1893) i La bohème (1897) -que llanguia a l'ombra de la més famosa òpera de Puccini sobre el mateix tema- va ser particularment decebedor per Leoncavallo en vista del seu èxit anterior. Amb Zazà, però, el compositor va recuperar almenys cert grau del prestigi que havia guanyat amb Pagliacci.[3]
El mateix Leoncavallo va redactar el llibret d'aquesta commedia lirica basada en Zaza de Pierre Berton i Charles Simon.[3] Det, va ser concebuda durant l'estada de Leoncavallo a París, període (1882-1886) que l'autor es va comportar típicament com els bohemis que es descriuen molt bé pel mateix autor i per Puccini en les seves obres sobre La bohème. La vida parisenca de Leoncavallo, especialment la dels primers anys, es caracteritzà pels treballs que va haver d'acceptar com a pianista tractant de guanyar-se la vida, esforçant-se al màxim per cobrir els costos d'un parisenc bohemi. La capacitat dramàtica de Leoncavallo el va portar ràpidament a acompanyar altres cantants al piano, amb contractes cada vegada més prestigiosos, com el de la famosa cafeteria "Eldorado", al Boulevard de Strasbourg. Zazà és una obra caracteritzada per temes estimats pel cabaret típicament francès, la vida bohèmia, l'ètica d'equívocs i contraccions de la petita burgesia francesa, els temes melòdics de l'opereta, tots els quals també es poden trobar a La bohème i a Pagliacci.
Zazà no és tan «econòmic» ni tant consistent com Pagliacci, però produeix el seu efecte mitjançant l'ús enginyós de la varietat per crear la unitat. És un poderós treball amb un paper protagonista exigent que, quan es realitza bé, pot tenir una presència com qualsevol altre en el repertori estàndard. Dues característiques marquen Zazà: el seu sentimentalisme flagrant i els nombrosos tocs cosmopolites. Aquesta última apareix principalment en els diversos estils de la música interpretada per la banda de darrere l'escenari en el primer acte, en el qual els motius hongaresos i espanyols, i la música francesa de cafè acompanyen diversos actes a l'escenari en el sòrdid Alcazar de St. Etienne (una reminiscència, potser, dels principis al teatre de Leoncavallo). Aquesta música torna més tard a l'òpera, en particular en el duet entre Zazà i Dufresne al principi del segon acte. Leoncavallo també aludeix al passat musical en el tercer acte, quan la filla de Dufresne, Totò, toca l'Ave Maria de Cherubini, que esdevé la base per a un contrapunt de Zazà.[3]
Representacions
Zaza va ser estrenada sota la direcció d'Arturo Toscanini al Teatro Lirico de Milà el 10 de novembre de 1900. L'obra va ser un èxit de crítica i públic des del principi, i al cap d'uns anys ja havia sigut traduïda a l'alemany, al francès i al rus i realitzat en els teatres des de San Francisco fins a Buenos Aires. El director Renzo Bianchi va modificar l'òpera el 1947; aquesta versió abreujada es va convertir en l'estàndard, encara que s'han produït reviscudes de l'original, sobretot a partir de 1970.[3]
Anàlisi musical
El món del teatre des de darrere de les escenes, el paper de l'actor obligat a actuar malgrat els seus problemes personals: són temes que Leoncavallo ja havia tractat a Pagliacci, i hi torna aquí, encara que d'una forma menys tràgica. Al compositor li agrada barrejar les cartes utilitzant temes de cabaret, paròdia Rossini, els romanços de saló, els estils d'opereta. Molts, potser massa, són les persones que van als camerinos i a l'escenari de l'Alcazar: tots dominats per la figura del protagonista. L'obra esbossa un retrat psicològic real. Amb «energia desesperada», Zazà en el tercer acte recita la seva desesperació i l'amarga consciència de la impossibilitat del seu amor: en marcat contrast, per emfatitzar encara més la distància entre el seu món, el de la cabaret, i el de Milio, un saló burgès, del petit Totò que toca al piano l'Ave Maria per Cherubini.[4]
Referències
↑ Alier, Roger. «Històries de l'òpera: verisme». Catalunya Música.
↑ Dades a operone.de
↑ 3,03,13,23,3 Palmer, John. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). allmusic.com. [Consulta: 19 novembre 2015].
↑ Gelli; Poletti, 2007.
Bibliografia
Gelli, Piero; Poletti, Filippo. Dizionario dell'opera. Baldini Castoldi Dalai, 2007. ISBN 978-88-6073-184-5.
Òperes de Leoncavallo | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
