Passat simple de l'Indicatiu (català)




El Passat Simple en català és un temps verbal utilitzat per a expressar accions passades però és d'ús poc corrent i considerat un temps propi de la narració literària o de descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caire erudit o, si més no, un grau de formalitat més elevat que de costum. Aquesta forma de procedir és pròpia del català atès que la resta de llengües neollatines -llevat del portuguès- no posseeixen cap equivalent.


Per al mateix ús del Passat Simple es prefereix, en efecte, el perifràstic de l'Indicatiu. Tot i això, cal remarcar que en la variant dialectal valenciana del català, és comú utilitzar el passat simple per comptes del perifràstic, fet que atorgar a aquest temps verbal menys formalitat i simplicitat en el seu context.




Contingut






  • 1 Els valors del Passat Simple


  • 2 Formació del Passat Simple


    • 2.1 Els pronoms personals


    • 2.2 Les conjugacions


    • 2.3 Construcció del Passat Simple


      • 2.3.1 Els verbs regulars


      • 2.3.2 Els verbs irregulars






  • 3 Referències





Els valors del Passat Simple


El Passat Simple es fa servir per a referir-se a un fet o una acció realitzades en un moment del passat i dins d'un període temporal que ja s'ha donat per acabat.[1]


El lladre entrà a casa nostra però no s'endugué res de valor sentimental.


Malgrat que el Passat Simple tingui aquest valor i, per tant, aquest ús, en llengua parlada, escrita com oral, el Passat Simple ha deixat d'utilitzar-se completament i ha estat substituït pel Passat Perifràstic. Així, la frase anterior, tot i que correcta, no és d'ús comú i seria, de fet, substituïda per aquesta altra,


El lladre va entrar a casa nostra però no es va endur res de valor sentimental.


Per tant, podem dir que el passat simple i perifràstic tenen tots dos el mateix valor, és a dir, s'utilitzen per a accions realitzades en un moment del passat i que s'han donat per acabades. Però, a la pràctica, és a dir, en llengua parlada, el Passat Simple no s'utilitza i es dona com a mort. El seu ús queda reglat a narracions literàries o a descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caràcter erudit i per aquest motiu s'acostuma a reservar per al camp de la poesia, etc.



L'home sentí una veu.


Era -digué- veu del Senyor,
Se sotmeté a la demanda



i portà el fill a l'holocaust.



(Josep Enric Dallerès, Vuitanta-dos dies d'octubre)


A pesar que el perifràstic i el passat simple tinguin el mateix valor, no seria correcte utilitzar-los tots dos en una mateixa frase i, fins i tot, en un mateix text.[2]


El Consell de Govern va aprovar el pressupost i rebutjà les esmenes presentades (incorrecte)


El Consell de Govern va aprovar el pressupost i va rebutjar les esmenes presentades (correcte)


El Consell de Govern aprovà el pressupost i rebutjà les esmenes presentades (correcte)


Ara bé, en l'àmbit lingüístic català, o sigui, en els territoris de parla catalana, majoritàriament, es fa servir el perifràstic en lloc del passat simple, però, en canvi, en territori valencià, és d'ús comú emprar el passat simple per comptes del perifràstic en tots els contexts, és a dir, parlats i escrits, formals o informals.



Formació del Passat Simple



Els pronoms personals


Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[3]


Ell canvia de texans tots els dies.


En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[3]


Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.


Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.


Els pronoms personals en català són els següents:[3]










































Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[3] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.



























Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta


Les conjugacions


El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[3][1]



























Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[3][1]



  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)

  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)

  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)


Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[3][1]


Obro la porta (pur)


Floreixen les flors del jardí (incoatiu)


Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[3][1]



Construcció del Passat Simple



Els verbs regulars

















































Persona 1a conj. -AR 2a conj. -RE o -ER 3a conj. (purs i incoatius)
Jo
Tu -ares -eres -ires
Ell / Ella
Nosaltres -àrem -érem -írem
Vosaltres -àreu -éreu -íreu
Ells / Elles -aren -eren -iren

El resultat final dona la regularitat següent:

















































Persona Jugar Perdre Servir
Jo Juguí Perdí Serví
Tu Jugares Perderes Servires
Ell / Ella Jugà Perdé Serví
Nosaltres Jugàrem Perdérem Servírem
Vosaltres Jugàreu Perdéreu Servíreu
Ells / Elles Jugaren Perderen Serviren


Els verbs irregulars


Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans

Les irregularitats en valencià es presenten, majoritàriament, en:[3][1]



  • el morfema o la desinència verbal (envi-ar)

  • el lexema verbal o radical verbal (beu-re)


Però també hi ha verbs que presenten irregularitats tant en el lexema com en el morfema. De forma general,[3][1]



  • els verbs de la 2a i 3a conjugació que no tenen una -o final a la 1a persona singular del present d'indicatiu afegeixen al lexema, per regla general, un so velar representat per -c, -g o -gu (conegueren, vinguérem, tinguérem, etc)

  • el verb viure presenta irregularitat en si mateix (visqueren, etc)

  • els verbs acabats en -ldre i -ndre intercalen d'una -d eufònica (comprengué, molgué, etc)

  • en consonància amb l'acceptació de dos infinitius per al verb caler, valer i caber, s'accepta l'alteració al passat simple (calgué, valgué, etc)


D'altra banda, cal tenir present que els verbs fer, ser i veure són irregulars en ells mateixos, sigui a les formes de català central, com a les formes valencianes.



  • fiu, feres, feu, férem, féreu, etc

  • fiu, fon, fores, fou, fórem, fóreu, etc

  • viu, veres o veieres, véu o viu, vérem o veiérem, etc



Referències





  1. 1,01,11,21,31,41,51,6 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 


  2. «CUB - Passat simple o perifràstic < Verbs < Morfosintaxi < Qüestions de llengua < Llibre d’estil» (en ca). [Consulta: 4 agost 2018].


  3. 3,03,13,23,33,43,53,63,73,83,9 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 













Mode i temps en català

Indicatiu


Present (jugo) | Perfet (he jugat)


Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)


Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)


Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)


Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)


Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)


Subjuntiu


Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)


Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)


Imperatiu


Present (juga)



Logo letteratura

Infinitiu


Present (jugar)


Perfet (haver jugat)


Participi


Passat (jugat)


Gerundi


Present (jugant)


Perfet (havent jugat)


Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars



Popular posts from this blog

Hivernacle

Fluorita

Hulsita