Ngtjyty

El Passat Perifràstic en català és un temps verbal utilitzat per expressar accions passades. És el temps pròpiament del passat en llengua catalana. S'acostuma a utilitzar en pràcticament tots els contexts que requereixin simplicitat i enteniment. Es considera un temps planer i per això és d'ús molt comú fins al punt d'haver substituït el Passat Simple. Tot i això, no és comú en narracions literàries o enciclopèdiques malgrat que l'ús de la Viquipèdia l'ha estès també en aquest camp.

Cal remarcar, però, que en la variant dialectal valenciana del català, és comú utilitzar el passat simple per comptes del perifràstic, fet que atorga al passat simple aquest les propietats d'usatge del perifràstic.

Els valors del Passat Perifràstic

El Passat Perifràstic es fa servir per a referir-se a un fet o una acció realitzades en un moment del passat i dins d'un període temporal que ja s'ha donat per acabat.^[1]

El lladre va entrar a casa nostra però no es va endur res de valor sentimental.

El temps és una característica del català atès que cap altra llengua neollatina posseeix un perifràstic. Per tant, el perifràstic es construeix a partir del verb anar que actua com a auxiliar. El verb d'acció queda a l'Infinitiu. La combinació dels dos dona valor temporal per expressar una acció passada que ja s'ha donat per acabada. El seu valor li permet substituir el Passat Simple que posseeix el mateix valor del perifràstic. De fet, malgrat que tots dos tinguin el mateix valor, per tant, aquest ús, en llengua parlada, escrita com oral, el Passat Simple ha deixat d'utilitzar-se completament i a ser substituït pel Passat Perifràstic.

Un text en perifràstic es considera més planer i per això, tant a l'escrita com en l'espai oral, A la pràctica, el Passat Simple no s'utilitza i es dona com a mort. El seu ús queda reglat a narracions literàries o a descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caràcter erudit i per aquest motiu s'acostuma a reservar per al camp de la poesia, etc.

L'home sentí una veu.

Era -digué- veu del Senyor,
Se sotmeté a la demanda

i portà el fill a l'holocaust.

(Josep Enric Dallerès, Vuitanta-dos dies d'octubre)

Cal precisar, però, que l'ús de la Viquipèdia ha generalitzat encara més el perifràstic, estenent-lo al camp de les ciències, com ara en materials enciclopèdics. Convé precisar que el perifràstic i el passat simple no es poden utilitzar alhora en una mateixa frase i, fins i tot, en un mateix text.^[2]

El Consell de Govern va aprovar el pressupost i rebutjà les esmenes presentades (incorrecte)

El Consell de Govern va aprovar el pressupost i va rebutjar les esmenes presentades (correcte)

El Consell de Govern aprovà el pressupost i rebutjà les esmenes presentades (correcte)

En l'àmbit lingüístic català, o sigui, en els territoris de parla catalana, majoritàriament, es fa servir el perifràstic en lloc del passat simple, però, en canvi, en territori valencià, és d'ús comú emprar el passat simple per comptes del perifràstic, en tots els contexts, és a dir, parlats i escrits, formals o informals.

Formació del Passat Perifràstic

Els pronoms personals

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.^[3]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.^[3]

Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:^[3]

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.^[3] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Les conjugacions

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.^[3][1]

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.^[3][1]

• Verbs acabats en -AR (1a conjugació)


• Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)


• Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.^[3][1]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.^[3][1]

Construcció del Passat Perifràstic

Els verbs regulars

La construcció regular del Passat perifràstic de l'Indicatiu és fa amb l'ajuda del verb "anar" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el perifràstic. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb anar al Present de l'Indicatiu. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció sense conjugar.^[3]

El resultat final dona la regularitat següent:

Els verbs irregulars

Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans

La irregularitat pròpiament dita la presenta el mateix auxiliar, és a dir, el verb anar que no es conjuga segons les regles regulars del Present de l'Indicatiu.^[3] De fet, es pot considerar els temps perifràstics com els més fàcils d'aprendre perquè el verb d'acció no és conjuga i queda a l'infinitiu.

Els infinitius són tots regulars malgrat que s'accepta doble infinitiu per als verbs seqüents:^[3]

• valer (valdre)


• caler (caldre)


• caber (cabre)

Referències

Mode i temps en català
Indicatiu Present (jugo) | Perfet (he jugat) Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat) Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat) Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat) Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat) Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat) Subjuntiu Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat) Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat) Imperatiu Present (juga)	Infinitiu Present (jugar) Perfet (haver jugat) Participi Passat (jugat) Gerundi Present (jugant) Perfet (havent jugat)
Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars