Anterior simple de l'Indicatiu (català)
L'Anterior Simple (temps enrere pretèrit anterior simple) en català és un temps verbal utilitzat per expressar accions passades a altres accions també passades. És d'ús poc corrent i considerat un temps propi de la narració literària o de descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caire erudit o, si més no, un grau de formalitat més elevat que de costum. Aquesta forma de procedir és pròpia del català atès que la resta de llengües neollatines -llevat del portuguès- no posseeixen cap equivalent.
Per al mateix ús de l'Anterior Simple es prefereix, en efecte, el perifràstic de l'Indicatiu. Tot i això, cal remarcar que en la variant dialectal valenciana del català, és comú utilitzar l'anterior simple per comptes del perifràstic, fet que atorgar a aquest temps verbal menys formalitat i simplicitat en el seu context.
Contingut
1 Els valors de l'Anterior Simple
2 Formació de l'Anterior Simple
2.1 Els pronoms personals
2.2 Les conjugacions
2.3 Construcció de l'Anterior Simple
2.3.1 Els verbs regulars
2.3.2 Els verbs irregulars
3 Referències
Els valors de l'Anterior Simple
L'Anterior Simple és el temps compost del Passat Simple de l'Indicatiu. És a dir, fa la funció d'expressar el passat d'una acció passada, però immediata en el temps, a una altra també passada.[1]
Quan hagué terminat de parlar, decidí marxar.
En tant que temps compost del Passat Simple, l'Anterior Simple hereta les mateixes pràctiques d'usatges que el Passat Simple. Per tant, si el Passat Simple ha deixat d'utilitzar-se completament per a ser substituït pel Passat Perifràstic, l'Anterior Simple tampoc es fa servir a favor de l'Anterior Perifràstic. Això vol dir que l'Anterior Perifràstic i l'Anterior Simple tenen tots dos el mateix valor.
"quan hagué terminat de parlar, decidí marxar." o "quan va haver terminat de parlar, va decidir marxar."
L'ús de l'un o de l'altre segueix els mateixos costums que el Passat Simple i el Passat Perifràstic. Dit d'una altra manera, a la pràctica, és a dir, en llengua parlada, l'Anterior Simple no s'utilitza i es dona com a mort. El seu ús queda reglat a narracions literàries o a descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caràcter erudit i per aquest motiu s'acostuma a reservar per al camp de la poesia, etc.
Cal vigilar, però, amb no barrejar les dues formes del passat. No és correcte utilitzar l'Anterior Simple i Perifràstic en una mateixa frase i, fins i tot, en un mateix text.[2]
El Consell de Govern hagué aprovat el pressupost, un cop es van rebutjar les esmenes presentades (incorrecte)
El Consell de Govern hagué aprovat el pressupost, un cop es rebutjaren les esmenes presentades (correcte)
El Consell de Govern va haver aprovat el pressupost, un cop es van rebutjar les esmenes presentades (correcte)
En l'àmbit lingüístic català, o sigui, en els territoris de parla catalana, majoritàriament, es fa servir el perifràstic en lloc de l'anterior simple, però, en canvi, en territori valencià, és d'ús comú emprar l'anterior simple per comptes del perifràstic, en tots els contexts, és a dir, parlats i escrits, formals o informals.
Formació de l'Anterior Simple
Els pronoms personals
Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[3]
Ell canvia de texans tots els dies.
En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[3]
Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.
Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.
Els pronoms personals en català són els següents:[3]
| Pronom personal | Persona | Nombre |
|---|---|---|
| Jo | 1a | singular |
| Tu | 2a | singular |
| Ell / Ella | 3a | singular |
| Nosaltres | 1a | plural |
| Vosaltres | 2a | plural |
| Ells / Elles | 3a | plural |
En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[3] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.
| Pronom personal | Verb | Exemple |
|---|---|---|
| Tu | 2a singular | Portes un jersei nou! |
| Vostè / Vostès | 3a singular / 3a plural | Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència? |
| Vós | 2a plural | Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta |
Les conjugacions
El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[1][3]
| Verb | Lexema verbal | Morfema verbal |
|---|---|---|
| estudio | estudi- | -o |
| descobreixo | descobr- | -eixo |
| perdo | perd- | -o |
En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[1][3]
- Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
- Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
- Verbs acabats en -IR (3a conjugació)
Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[1][3]
Obro la porta (pur)
Floreixen les flors del jardí (incoatiu)
Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[1][3]
Construcció de l'Anterior Simple
Els verbs regulars
La construcció regular de l'Anterior Simple de l'Indicatiu és fa amb l'ajut del verb "haver" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix l'Anterior Simple. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb haver en Passat Simple. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[3]
| Persona | Haver | Verb | |
|---|---|---|---|
| Jo | hagí | jugat | |
| Tu | hagueres | jugat | |
| Ell / Ella | hagué | + | jugat |
| Nosaltres | haguérem | jugat | |
| Vosaltres | haguéreu | jugat | |
| Ells / Elles | hagueren | jugat |
El resultat final dona la regularitat següent:
| Persona | Jugar | Perdre | Servir |
|---|---|---|---|
| Jo | haguí jugat | haguí perdut | haguí servit |
| Tu | hagueres jugat | hagueres perdut | hagueres servit |
| Ell / Ella | hagué jugat | hagué perdut | hagué servit |
| Nosaltres | haguérem jugat | haguérem perdut | haguérem servit |
| Vosaltres | haguéreu jugat | haguéreu perdut | haguéreu servit |
| Ells / Elles | hagueren jugat | hagueren perdut | hagueren servit |
Els verbs irregulars
- Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans
La irregularitat pròpiament dita la presenta el participi passat. La regularitat voldria que els verbs al participi passat seguissin aquesta norma:[3]
- verbs acabats en -AR: -at, -ada, -ats, -ades
- verbs acabats en -RE o -ER: -ut, -uda, -uts, -udes
- verbs acabats en -IR: -it, -ida, -its, -ides
Però, malgrat la norma, alguns participis passats són irregulars.[3]
- alguns verbs formen el participi passat en -ès (promès, entès, etc)
- alguns verbs formen el participi passat alterant el morfema (tingut, vingudes, venut, etc)
- alguns verbs de la segona conjugació formen el participi passat com a la tercera conjugació (escrit, cuit, etc)
- alguns verbs formen el participi passat en -os (clos, fos, etc)
- alguns verbs formen el participi passat en -às (romàs)
- alguns verbs formen el participi passat en -ost (post, repost, compost, correspost, etc)
- alguns verbs formen el participi passat en -olt (absolt, dissolt, molt, resolt, etc)
A les formes valencianes del català alguns participis passats difereixen de la irregularitat: complit, etc.
Referències
↑ 1,01,11,21,31,4 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2.
↑ «CUB - Passat simple o perifràstic < Verbs < Morfosintaxi < Qüestions de llengua < Llibre d'estil» (en ca). [Consulta: 4 agost 2018].
↑ 3,003,013,023,033,043,053,063,073,083,093,10 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2.
