Ngtjyty

Coord.: 38° 24′ 00″ N, 26° 01′ 00″ E / 38.40000°N,26.01667°E / 38.40000; 26.01667

Quios
Localització
38° 24′ 00″ N, 26° 01′ 00″ E / 38.4°N,26.016666666667°E / 38.4; 26.016666666667
Estat	Grècia
Regió	Egeu Septentrional
Municipi	Chios Municipality
Població
Total	51.930 (2011)
• Densitat	61,64 hab/km²
Geografia
Superfície	842,5 km²
Banyat per	mar Egea
Altitud	1.297 m
Identificador descriptiu
Codi postal	82x xx
Altres
Agermanament amb	Bassano Romano
Lloc web	Lloc web oficial

Quios (en grec: Χίος; en català medieval: illa del Xiu, turc Sakız) és una illa grega de la mar Egea propera a la costa asiàtica; està separada de la costa per un estret d'uns 8 km d'ample.

Administrativament formava part de l'antiga prefectura de Quios, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia.

La superfície de Quios és de 842 km² i la població són uns 55.000 habitants. Té una costa de 213 km. La muntanya més alta és el mont Pelineo (1297 m) al nord de l'Illa i segueixen les muntanyes Provatas i Epos.

Està formada per l'illa principal i dues de secundàries: Inousses i Psara. La capital és Khios, on viu la meitat de la població. Als pobles del nord se'ls anomena Voriohora i als del sud Notiohora o Mastichohora.

Hi ha deu municipis:

• Chios


• Homeroupolis


• Kardamila


• Kampochora


• Mastichochoria


• Amanis


• Psara


• Inousses

Icona a l'església Nea Moní de Quios: Adam i Eva ressuscitats

• Ionia


• Agiou Mina

La capital té la biblioteca d'Adamàndios Koraís, una de les més interessants de Grècia, amb 150.000 volums, i el Museu Bizantí (abans mesquita). Disposa d'una fortalesa bizantina reformada per genovesos i turcs.

A la regió de Kambos, en el camí entre la capital i el sud de l'illa, es veuen les cases senyorials dels genovesos.

Els llocs turístics són les platges de Karfas, Hàgia Fotia, Komi, Eborios (Mavra Volia), Lithi, Trachilia, Elida, Daskalopetra, Nagos, Yiossonas, Hàgia Markella i Managros. Al sud-oest es troben una sèrie de llogarets de l'edat mitjana: Armolia, Pyrgi, Mesta i al centre de l'illa el monestir de Nea Moni (1043-1055).

Altres llocs són Anavatos, Lagada i Kardamyla, al nord-est i Volissos au nord-oest. Els ports principals són el de la capital, Lagada, a la costa nord, Marmaro al nord-est, Mesta al sud-oest i Limnia a l'oest.

El clima és mediterrani, però el vent del nord-nord-oest fa que la temperatura no sobrepassi mai els 29 graus.

Antigament el seu nom fou Etàlia, Macris o Pitiüsa.

La capital de nom Chios o Quios és a la costa oriental i ja existia antigament, i fou suposadament el lloc de naixement d'Homer (cosa que reclamen altres ciutats). Hi van néixer Ion (490 a 421 aC), l'escriptor tràgic; Theopompos (378 a 320 aC), historiador, Theocritos, sofista, Metrodoros, filòsof, Oenopides, astronom, Hipocràtes de Quios (470 a 410 aC), matemàtic, Erasistratos (310 a 250 aC), anatomista, Arsiton (320 a 260 aC), orador, i Scymnos, geògraf. Modernament Adamàndios Koraís (1748-1843), patriota grec; Konstandinos Kanaris (1790-1877); Vambas, filòsof retòric (1770-1856).

Altres ciutats de l'illa foren: Delfínion a l'est; Bolissos, al nord-oest, Leucònion o Deukònion, Cardamyle (al nord-est), Caucasa (a l'oest) i Koila.
El patró n'és sant Isidor de Quios.

Història

L'illa fou habitada des fa milers d'anys, almenys des del 5000 aC. La llegenda recull el nom del primer rei de l'illa, Amfiàlos, enviat a l'illa per un oracle. L'illa fou colonitzada pels jònics de l'Àsia Menor. Vers el 700 aC havia assolit un bon nivell de poder polític i econòmic. El 546 aC, Cir II el gran de Pèrsia va sotmetre les ciutats gregues, però Quios se'n va lliurar per ser una illa (els perses no tenien Marina en aquell temps), i encara van rebre un territori per haver donat a un lidi de nom Pacties.

Després de la revolta jònica (499 aC), vers el 490 aC l'illa fou ocupada pels perses, que la van saquejar i se'n van emportar molts presoners. És possible que l'illa participés amb Pèrsia en la invasió de la Grècia central. Derrotats els perses, l'illa va recuperar la llibertat i fou aliada d'Atenes des de vers el 480 aC.

Va seguir la Guerra del Peloponès, en la qual hi va haver un intent de revolta contra Atenes (al setanta any de guerra) que no va reeixir, però el 412 aC l'illa es va rebel·lar i va demanar ajut a Esparta. Els espartans es van apropiar dels seus vaixells i van imposar una dekarkia (govern de deu tirans) i un governador general. Els atenencs van desembarcar a Bolissos i Cardamyle i van derrotar els illencs; arrasaren les dues ciutats; després foren derrotats els illencs a Fanae i Leucònion, i com que no podien resistir es van tancar a la ciutat principal mentre els atenencs saquejaven l'illa. Els atenencs es van establir a Delfínion i van assetjar la capital; els esclaus (molt nombrosos) van fugir; la fam va fer-hi estralls, però tot i així la ciutat no va poder ser ocupada, i els atenencs, cridats per altres feines, es van retirar.

Més tard, en un moment que no es coneix però proper al 374 aC, Atenes va dominar l'illa, però es va revoltar altra vegada i fou assetjada el 357 aC, combats en els quals va morir un dels comandants atenencs, Cabries. Després del 354 aC va recuperar la independència i va romandre com a estat secundari. Des del 333 aC va estar sota influència de Macedònia.

Filip V de Macedònia la va ocupar el 201 aC al mateix temps que va assolar la regió de Perea a la costa cària, que pertanyia a Rodes. El 190 aC els romans s'hi van establir i la van fer servir de base naval i dipòsit. Els habitants van defensar l'illa contra els atacs de pirates que buscaven les mercaderies romanes i els romans els ho van agrair amb donacions de terres que no se sap on eren. El 168 aC va quedar independent.

Durant la guerra de Mitridates del Pont contra Rodes, Quios fou aliada del primer (88 aC), però com que el rei sospitava que en realitat afavorien els romans, va enviar Zenobi amb un exèrcit exigint la rendició (86 aC) i lliurament d'ostatges, cosa que els illencs van haver de fer, i van pagar un rescat de 2.000 talents, que es van reunir amb totes les coses de valor dels temples i les joies de les dones, però Mitridates encara va demanar més i com que no van poder pagar els va deportar a la mar Negra, la major part a Heraclea de Bitínia d'on van poder tornar aviat. Sul·la quan va imposar la pau a Mitridates (84 aC); va establir la llibertat de Quios en aliança amb Roma.

No fou inclosa a la província romana d'Àsia i el governador romà no hi tenia autoritat. Més tard, però, es va crear la Provincia Insularum, en temps de Vespasià, on Quios fou inclosa.

Va romandre en poder de l'Imperi romà i després bizantí fins que vers el 1081 va passar a mans del príncep turc Shaka d'Esmirna (1089-1092) i uns deu anys després fou ocupada pels seljúcides, que la van retenir fins al 1110, en què els bizantins la van recuperar. El 1124 s'hi establiren els venecians, però la sobirania va romandre bizantina. El 1205 l'illa de Quios, la de Lesbos, Samos i Cos, on Venècia exercia el control de fet, foren incorporades a l'Imperi llatí. El 1247 el genovès Giovanni Vitale les va dominar de fet, però van romandre dins l'imperi. El 10 de juliol de 1261 el tractat de Nimfeo va reconèixer la sobirania civil genovesa, però Miguel VIII Paleòleg es reservava per a l'imperi l'alta sobirania. Al tractat de Viterbo del 27 de maig de 1267, Balduí II va cedir a Carles d'Anjou tots els drets nominals sobre Grècia, però es va reservar la sobirania de les illes, que van romandre de fet com a domini comercial genovès. El 15 de maig de 1294 Filip de Tarent fou investit com a rei de Romania sense fer esment a les illes.

El 1304 fou donada en feu a Benedicte I Zaccaria, al qual el 1307 va seguir el seu fill Benedicte II Paleòleg Zaccaria. El 1314 Martí Zaccaria va assolir el poder junt amb son germà Benedicte III Zaccaria, fins que aquest fou instaurat pels bizantins el 1329 com a governador únic. El feu va tornar a l'imperi el 1330 quan Benedicte III es va revoltar sense èxit. La conquesta de l'illa per Aydin es va poder evitar amb aliances, campanyes militars i fins i tot una croada, quan finalment Umur Beg d'Aydin la va assolar i va treure'n un gran botí; els croats van arrabassar Esmirna als turcs el 1344.

El 1346 va ser ocupada pels genovesos i fou administrada per una societat anomenada Maona (després Maona vella); el 1362 la van cedir temporalment a la societat de la Maona nova o dels Giustiniani, formada per diverses famílies que van adoptar aquest nom. El 1397 fou atacada pels otomans amb 60 vaixells, però l'atac de Tamerlà que va seguir a Anatòlia en va impedir la conquesta. Els Giustiniani la van posseir fins a la conquesta turca, ja que la concessió genovesa es va anar renovant. El pagament nominal als bizantins, que es va complir al començament, després fou irregular i, en canvi, es va haver de pagar tribut als turcs d'Aydin i després als otomans (amb Solimà I va arribar a 14.000 ducats, gairebé la meitat dels ingressos de l'illa). El 1563 els Giustiniani ja no van poder pagar més.

El 1566 els otomans dirigits pel kapudan Pasha Piyale Pasha (conqueridor de Gerba) la van ocupar sense resistència; va formar un sandjak de l'eyalat de Djazair-i Bahr-i Safid governat per un consell i amb guarnició de 2.000 soldats. El 1599 els florentins van atacar l'illa sense èxit.

Excepte per un període d'ocupació veneciana iniciat el 1694 i fins a la pau (1699), la van conservar fins al 1912, amb un règim força lliberal que va produir la reactivació econòmica de l'illa, i en l'aspecte polític d'ampli autogovern. El 1770 la van visitar vaixells russos durant la Guerra russoturca de 1768-1774 i la flota otomana manada per Husam al-Din Pasha es va enfrontar a l'almirall Orlov, amb resultat indeterminat, però que combinat amb la victòria d'Hasan Beg (Hasan Pasha) sobre l'almirall Spiridov, va afavorir els turcs. Aquests es van retirar a Çesme, on els russos d'Orlov van fer un atac i van destruir la flota otomana.

Eugène Delacroix: La massacre de Quios

El març de 1822, Likourgos Logothetis, vingut de Samos amb 2.500 soldats, conquerí l'illa i va dominar la guarnició otomana. El govern otomà va enviar el comandant Kara-Ali amb una flota. Kara-Ali va desembarcar amb 7.000 soldats (30 de març de 1822) i va massacrar la major part dels habitants de l'illa o els van fer presoners per ser venuts com a esclaus. De cent mil persones que vivien a l'illa només quaranta mil van poder fugir a les illes veïnes o a les muntanyes. A final d'aquell any la població va quedar reduïda a tres mil persones. La repressió fou dirigida pel governador Wahid Pasha amb l'oposició del kapudan Pasha Nazuhzade Ali Pasha.

Els grecs van encarregar la venjança a Konstandinos Kanaris, un comandant naval de l'illa de Psara. Aquest es va presentar a Quios, on encara era la flota otomana celebrant el ramadà i ajudat pel comandant Pipino, va encerclar les naus otomanes i les va cremar (18 de juny de 1822): morí el kapudan Pasha i altres oficials. Però acabada la guerra, l'illa va restar en mans dels turcs. El 1832 la seva autonomia fou restaurada per la Porta i va durar fins al 1866 quan els eyalats foren suprimits i es van establir els vilayats; llavors fou diverses vegades capital del vilayat de Djazair-i Bahr-i Safid (l'altra capital era Rodes). El mutaserrif de l'illa del 1887 al 1888 fou l'escriptor reformista Namik Kemal.

El 22 de març de 1881 un terratrèmol va destruir bona part de l'illa i va matar sis mil habitants.

En la Primera Guerra balcànica l'illa va quedar unida a Grècia l'11 de novembre de 1912, decisió efectiva el desembre de 1912 o gener de 1913, i ratificada pel tractat de Londres de 1913 i més tard el de Lausana de 1923.

El 4 de maig de 1941 fou ocupada pels alemanys, que es van retirar el 10 de setembre de 1944.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quios