Lapislàtzuli
 | |
| Tipus | roca metamòrfica |
|---|---|
| Color | blau |
| Epònim | pedra i cel |
 | |
El lapislàtzuli[1] és una latzurita, una varietat de l'haüyna, destinada a l'ornamentació. És una gemma molt apreciada en joieria des de l'antiguitat.[2]
Contingut
1 Etimologia
2 El mineral
3 Aplicacions
4 Referències
5 Enllaços externs
Etimologia
El seu nom prové del llatí lapis ('pedra'), i lazuli és la forma genitiva del llatí medieval lazulum, que és evolució de l'àrab clàssic lzaward ('lapislàtzuli'), aquest del persa lavard i aquest del sànscrit rja-várta ('reial joia'), sent rya 'rei', i vártam 'pirita', 'pedra semipreciosa', i també remolí, rull, rínxol.
Es creu que rjvarta és l'origen de la paraula 'blava'. Un altre nom del lapislàtzuli és várta-mani que seria 'joia de pirita'.
El mineral
Es defineix geològicament com una roca, ja que és un material compost de diversos minerals. Els principals components en són latzurita (d'un 25% a un 40%), un silicat càlcic complex (sodi, alumini, silici, oxigen i sofre) que li proporciona el color blau característic, wol·lastonita que aporta l'envetat gris; calcita, que és la responsable de l'envetat blanquinós, i pirita, que li dona els reflexos daurats. La seva fórmula química és:
- (Na, Ca)8 (Al, Si)12 O24 S2 FeS-CaCO3.
Té una densitat de 2,7 a 3, i una duresa de 5,5 en l'escala de Mohs. Presenta un reflex vitri i una fractura concoïdal. És atacable per l'àcid clorhídric, fet que facilita la seva diferenciació d'altres roques com l'atzurita.
Aplicacions
Figura de lapislàtzuli
El seu color blau es considera símbol de puresa, salut, sort i noblesa, cosa que ha motivat que històricament fos utilitzada pels egipcis, babilonis i assiris per a adorns i màscares funeràries. Els romans creien que tenia propietats afrodisíaques. A l'edat mitjana se li atribuïen altres virtuts medicinals per la robustesa dels membres, per prevenir la por, el dubte i l'enveja; es bevia barrejada amb llet.
La pols del mineral, la latzurita, proporcionava un pigment blau, molt apreciat entre els grans pintors del Renaixement per la seva durabilitat. Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer i Fra Angelico es van referir a la pols de lapislàtzuli com a «or blau», i en aquella època el seu preu igualava el de l'or. Un bell exemple de la seva utilització es pot trobar en el llibre il·lustrat més valuós conservat: Les molt riques hores del duc de Berry, al Museu Condé, a Chantilly.
Pràcticament tot el lapislàtzuli utilitzat en l'antiguitat a Euràsia s'obtenia de pedreres situades a les muntanyes de l'Afganistan, les quals encara són explotades amb procediments molt similars als utilitzats fa milers d'anys.
A Amèrica, els inques i altres cultures precolombines van explotar-ne fa 2.000 anys jaciments a Xile, a la zona d'Ovalle, fent-lo servir en l'elaboració de màscares i altres ornaments.
En l'actualitat se'n continua emprant en joieria; s'ha popularitzat per la introducció al mercat del lapislàtzuli nord-americà. Els inques i altres cultures precolombines van explotar fa més de 8.000 anys jaciments a les regions muntanyenques del Perú, utilitzant-lo en màscares, ornamentació i decoració.
Actualment al món hi ha només dos jaciments on és possible trobar aquesta bella pedra: es tracta d'una mina situada a l'Afganistan, i una altra, la més gran, que es troba a Xile: és el jaciment Flor dels Andes, el qual se situa a 3.600 metres d'altura, a la serralada d'Ovalle. Aquest jaciment va ser trobat a mitjan segle passat, i el descobriment d'una pedra en forma de punta de fletxa construïda amb lapislàtzuli a la rodalia d'aquest lloc va ajudar a descobrir el 1921 que aquesta roca era probablement coneguda en els temps prehistòrics d'Amèrica pels diaguitas.
La pols del mineral, l'atzurita o lazurita, proporcionava un pigment blau, el blau ultramar, molt buscat entre els grans pintors a l'Europa del Renaixement, i a Amèrica pels pintors de la coneguda escola cuzqueña, per la seva estabilitat i permanència. Va ser usat en la decoració de mobles per donar-los valor, alguns dels quals poden observar-se en grans museus d'Europa com El Prado (Madrid, Espanya), el castell Sforzesco (Milà, Itàlia), o el Louvre (París, França), així com en col·leccions privades.
En l'actualitat se segueix emprant en la creació de joieria especialment a Xile, el qual s'exporta en grans quantitats a Europa i Estats Units.
El lapislàtzuli s'ha gravat amb freqüència, quan els fragments han estat suficients en grandària, en copes, gots, escultures, etc. El tresor de la corona de França inclou molts i magnífics objectes de lapislàtzuli, entre d'altres:
una copa en forma de barqueta de grans dimensions, un sabre d'empunyadura que el soldà Fateh Ali Tipu va regalar a Lluís XVI, una cubeta de lapislàtzuli barrejat amb quars i pirites de 298 mm de llarg i 166 mm d'alt.
Referències
↑ «lapislàtzuli». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.23. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014].
Enllaços externs
Marama.cl. Lapislàtzuli de Xile.
Lapislàtzuli de l'Afganistan.
