Ngtjyty

Ventura Pons i Sala

Ventura Pons el 2016
Biografia
Naixement	(ca) Bonaventura Pons i Sala 25 juliol 1945 (73 anys) Barcelona
Activitat
Ocupació	Director de cinema, guionista i director de teatre
Obra
Obres destacables	La rossa del bar (1986) Aquesta nit o mai (1992) Carícies (1998) Morir (o no) (2000)
Premis
(2015)  Gaudí d'Honor (2007)  Premi Creu de Sant Jordi
Lloc web	Lloc web oficial

Bonaventura Pons i Sala, conegut popularment com a Ventura Pons (Barcelona, 25 de juliol del 1945), és un director de cinema, guionista i productor català.^[1][2] Després de dirigir més d’una vintena d’obres teatrals, va rodar la seva primera pel·lícula l’any 1977, Ocaña, retrat intermitent, seleccionada oficialment pel Festival de Cannes. Amb 32 llargmetratges, 30 produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, S.A., fundada l’any 1.985, s’ha convertit en el director que més pel·lícules ha rodat en català i en un dels cineastes més coneguts de Catalunya. Més de 810 festivals, 34 restrospectives, estudis i congressos acadèmics universitaris en les millors universitats del món anglosaxó i europeu, tesines doctorals etc.

La seva obra es programa contínuament en els millors Festivals Internacionals, destacant Toronto (8 fest), la Berlinale, (9 fest), on ha aconseguit la seva presència consecutiva durant cinc anys, i a la vegada ha estat estrenada en nombrosos països, tant en sales com en nombroses televisions.

Ha estat Vice-President de l’Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España , Conseller i Patró de la Fundació Autor durant 12 anys i ha rebut, entre d'altres, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes del Govern espanyol, la Creu de Sant Jordi del Govern català, el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya, un Premi Ondas, el Premio Ciudad de Huesca, el Zinegoak 2005 a Bilbao, el Gaudí d’Honor 2015, el Premi Compte Jaume d’Urgell i el Premi d’honor Jordi Dauder a Lleida 2016.

Internacionalment: el Zlatni Pecât (Segell d’Or) a Belgrad, Sèrbia, el premi Respecte a Piestany, Eslovàquia, el Gloria Award a Chicago (EUA), EL Premi Mayahuel al FICG 33 Guadalajara (Mèxic), i molts d'altres per la seva carrera, per exemple, els dels festivals de Lima (Perú), Torino (Itàlia), Montpeller (França).

La Denver Colorado University, (EUA) celebrà l’octubre del 2012 un Congrés universitari sobre el seu cinema amb especialistes del món acadèmic anglosaxó. L’Editorial Vervuert / Iberoamericana ha publicat el llibre d'aquest congrés: Ventura Pons: Una mirada excepcional desde el cine catalán.

És autor de dos libres de memòries Els meus (i els altres), Proa 2011, He tastat molts fuits de l’arbre de la vida 2018 i d’un diari de viatge 54 dies i escaig, 3i4 (Octubre) 2012.

La tardor de 2014 va recuperar els Cinemes Texas de Barcelona, per a normalitzar l’exhibició del cinema internacional en versió original sempre subtitulat en català. Europa Cinemas ho va premiar com a millor cinema “on the move” de l’Estat al 2016. Al març de 2017 ha obert els Cinemes AlbaTexas de València i a l’abril de 2018 els cinemes Las Vegas de Figueres.

A la vegada ha fundat la distribuïdora Albada Films per donar sortida al cine mundial més interessant que no arriba a les nostres pantalles.

Biografia i obra cinematogràfica^[1]

Ventura Pons va créixer a la Barcelona gris de la postguerra. Durant l'adolescència, però, va poder viatjar amb freqüència a Londres, on va investigar el documentalisme britànic i va conèixer John Osborne, John Flecher i altres integrants de la generació Angry Young Men. Aquests cineastes serien, a l'inici de la seva carrera cinematogràfica, els principals referents.

El 1967 va iniciar la trajectòria professional en el món del teatre i durant una dècada va dirigir diferents espectacles de text. L'experiència teatral tindria una gran influència en la seva faceta com a director cinematogràfic, especialment pel que fa a direcció d'actors, a la qual sempre va donar una gran importància.

Pons va debutar al cinema amb Ocaña, retrat intermitent, una visió intimista del pintor andalús José Pérez Ocaña, un personatge provocador que va marcar la vida de la Rambla i la plaça Reial de Barcelona de final dels anys setanta. Rodada en sis dies amb un caràcter documental, retratava la realitat d'uns personatges marginals i va suposar una nova proposta cinematogràfica, en un país que vivia moments d'importants canvis polítics i culturals. La pel·lícula va ser seleccionada per al Festival de Canes l'any 1978 i a partir d'aquí va iniciar una llarga trajectòria per festivals internacionals fins a convertir-se en una pel·lícula de culte.

L'any 1981 va dirigir El vicari d'Olot i el 1985 va fundar la productora Els Films de la Rambla, amb la qual va filmar La rossa del bar i totes les pel·lícules posteriors. Començava una etapa farcida d'exitoses comèdies, com Puta misèria! (1989), Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1992) i Rosita, please! (1993). L'any 1994 va estrenar El perquè de tot plegat, amb un guió basat en els contes de l'escriptor català Quim Monzó.^[3]

Monzó va ser el primer d'una llarga llista d'escriptors contemporanis amb qui el cineasta barceloní va mantenir una estreta col·laboració: va adaptar textos de Josep Maria Benet i Jornet (Actrius, 1996, i Amic/Amat, 1998); de Sergi Belbel (Carícies, 1997, Morir (o no), 1999, i Forasters, 2008); de Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, 2000, Amor idiota, 2004, i A la deriva, 2009); de Jordi Puntí i Garriga (Animals ferits, 2005), de Ferran Torrent (La vida abismal, 2006) i de Lluïsa Cunillé (Barcelona (un mapa), 2007). A més, l'any 2002 va dirigir El gran Gato, un musical documentat al voltant de la figura del cantant d'origen argentí i gran impulsor de la rumba catalana el Gato Pérez.

Direccions de teatre

• 1967, 6 de març: Menego, dins l'espectacle Els diàlegs d'en Ruzante, d'Angelo Beolco. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona).


• 1968, 9 d'octubre: Nit de reis o el que vulgueu de William Shakespeare. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona).


• 1970: Cambrera nova i Allò que tal vegada esdevingué de Joan Oliver. Estrenada al Teatre CAPSA (Barcelona).


• 1972: Bestiari, amb text de Joan Oliver i música de La Trinca. Estrenada al Teatre Ars (Barcelona).


• 1972: L'auca del senyor Llovet o els planys de la soferta de Jordi Teixidor. Estrenada al Teatre Poliorama (Barcelona).


• 1973: La Moschetta de Ruzante. Estrenada al Teatre Grec (Barcelona).


• 1974: El cap i la fi de Carles Valls. Estrenada al Teatre CAPSA (Barcelona). Estrenada EL 12 de desembre.


• 1976: Don Juan Tenorio, protagonitzat per Joan Capri i Mary Santpere. Estrenada al teatre Romea, el 24 d'octubre.


• 1977, 3 de març: The Rocky Horror Show, original de Richard O'Brien. Versió catalana de Narcís Comadira. Estrenada al Teatre Romea (Barcelona).


• 1983: Tres boleros de Harvey Fierstein, traducció de Quim Monzó. Estrenada al Teatre Martínez Soria (Barcelona).

Filmografia

Any	Pel·lícula	Com a
		Director	Guionista	Productor
1977	Ocaña, retrat intermitent	Sí	Sí
1979	Informe sobre el FAGC	Sí	Sí
1980	El vicari d'Olot	Sí
1986	La rossa del bar	Sí	Sí
1989	Puta misèria!	Sí	Sí
1991	Què t'hi jugues, Mari Pili?	Sí		Sí
1992	Aquesta nit o mai	Sí
1993	Rosita, please!	Sí		Sí
1995	El perquè de tot plegat	Sí	Sí
1997	Actrius	Sí	Sí	Sí
1998	Carícies	Sí	Sí	Sí
1999	Amic/Amat	Sí		Sí
2000	Morir (o no)	Sí	Sí	Sí
2001	Anita no perd el tren	Sí	Sí	Sí
2002	Menja d'amor	Sí	Sí	Sí
2003	El gran Gato	Sí	Sí	Sí
2004	Amor idiota	Sí	Sí	Sí
2005	Animals ferits	Sí	Sí	Sí
2006	La vida abismal	Sí	Sí	Sí
2007	Barcelona (un mapa)	Sí	Sí	Sí
2008	Forasters	Sí	Sí	Sí
2009	A la deriva	Sí	Sí	Sí
2010	Mil cretins	Sí		Sí
2012	Any de Gràcia	Sí	Sí	Sí
2013	Un berenar a Ginebra	Sí	Sí	Sí
2013	Ignasi M.	Sí	Sí	Sí
2015	El virus de la por	Sí	Sí	Sí
2015	Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)	Sí	Sí	Sí
2016	Oh, quina joia!	Sí	Sí	Sí
2017	Sabates grosses	Sí	Sí	Sí
2018	Miss Dalí	Sí	Sí	Sí
2018	Universal i faraona	Sí	Sí	Sí

Guardons

D'entre els principals premis a què ha optat, els principals han estat els següents:<

Premis

• 
  Premi Butaca a la millor pel·lícula catalana:
  
  
  
  • 1995: El perquè de tot plegat
    
  
  
  • 1997: Actrius
    
  
  
  • 1999: Amic/Amat
    
  
  
  
  


• 1995: Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya^[1]
  


• 1996: Premi Sant Jordi de Cinematografia a la millor pel·lícula per El perquè de tot plegat
  


• 1999: Premi Ondas especial per la seva pel·lícula Amic/Amat
  


• 2001: Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts^[1]
  


• 2007: Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya.^[4]
  


• 
  2015: Premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter.^[5]
  

Nominacions

• 
  Premi Goya al millor guió adaptat:
  
  
  
  • 1996: El perquè de tot plegat
    
  
  
  • 1998: Actrius, amb Josep Maria Benet i Jornet
    
  
  
  • 2002: Anita no perd el tren, amb Lluís-Anton Baulenas
    
  
  
  • 2008: Barcelona (un mapa)
    
  
  
  
  


• 
  Premi Butaca a la millor pel·lícula catalana:
  
  
  
  • 2000: Morir (o no)
    
  
  
  • 2001: Anita no perd el tren
    
  
  
  • 2002: Menja d'amor
    
  
  
  • 2008: Barcelona (un mapa)
    
  
  
  
  


• 
  Premi Gaudí 2009 al millor director i al millor guió per Forasters
  

Referències

Enllaços externs

• Pàgina oficial del director


• 
  "Ventura Pons converteix Barcelona en un mapa de sentiments", Barcelona Metròpolis, hivern de 2008


• 
  Ventura Pons i Sala a Internet Movie Database (anglès)
  


• 
  Ventura Pons a Encuentros digitales RTVE, 2/11/2009 (castellà)
  


• 
  Ventura Pons a Vidas de Cine (castellà)