Ngtjyty

Navili anglès HMS Royal Charles (1671). Vegeu l'aparell sense flocs, que encara no s'utilitzaven.

Vaixells anglesos ataquen la línia de batalla francesa a la Batalla del Nil (1798).

Representació esquemàtica d'un Navili de línia de tres ponts:
1) Panyol de municions.
2) Santabàrbara.
3) Avantpanyol. Panyol on es carregaven de pólvora els cartutxos.
4) Tapabala. Via d'aigua tapada amb taules de fusta i planxes de plom.
5) Tir doble. Requerit per trencar el buc del vaixell enemic.
6) Canó amb curenya i aparells.
7) Zona d'abordatge

El navili de línia és un vaixell de guerra de tres pals amb aparell de vela quadrada i de dues a tres cobertes artillades (amb l'excepció del Santíssima Trinitat que en va arribar a tenir quatre). És conegut amb el nom de navili de línia, ja que era el tipus de vaixell que formava la línia de batalla entre els segles XVII i XIX.

El concepte de navili va aparèixer a finals del segle XVI, a Anglaterra, com a evolució dels vaixells existents, com el galió, davant els avenços de l'artilleria naval i les millores tècniques en els vaixells de vela. Les flotes havien de presentar una línia de vaixells cada vegada més artillats, per desarborar i destruir els vaixells enemics, arribant a l'abordatge com a últim recurs, superant la concepció existent fins aleshores que el combat naval era una extensió del terrestre, en què calia abordar sempre l'enemic per lluitar cos a cos. Al segle XVII es desenvolupa el concepte, que arribarà al seu cim al XVIII amb el navili de línia, dissenyat per formar aquestes línies artilleres navals i maniobrar amb la resta de l'esquadra.

Tipus de navili

Es poden distingir els següents tipus de navili:

• 
  Navili de tres ponts: el que té tres ponts o bateries de popa a proa i que regularment no munta menys de 120 canons. Així mateix solia haver-hi navilis de quatre bateries com el Santíssima Trinitat, espanyol, i és el que té correguda la bateria de l'alcàsser, passamans i castell.


• 
  Navili de línia: qualsevol dels senzills o dels de tres ponts que per aquesta circumstància es considera a propòsit per entrar a la formació d'una línia de combat. En general és que no munta menys de 74 canons de calibre, però hi ha hagut en un altre temps navilis de línia amb menys de 60 canons.


• 
  Navili d'hèlix: el que, a més de l'aparell que li correspon, tenia una màquina de vapor amb la qual podia posar-se en moviment per mitjà de l'aparell propulsor anomenat hèlix.


• 
  Navili rebaixat, realçat, d'alt bord, cap, cua d'una línia o columna, etc.


• 
  Navili de bandera, d'insígnia o vaixell general: el vaixell insígnia on hi va el general d'una esquadra o divisió.


• 
  Navili de guàrdia: el que en una esquadra o port es destina per atendre totes les ocurrències que s'ofereixin en les vint hores d'aquest servei.^[1]
  

Classes de navilis de línia

A l'Armada espanyola i a l'Armada britànica del segle XVIII, els navilis de línia es classificaven en tres classes, segons el seu nombre de canons, entre els 100 com a mínim que havia de portar un primera classe i els 60 que n'armava una tercera. Un dels navilis de línia més gran mai construït i possiblement el que més canons duia va ser l'espanyol Santíssima Trinitat avarat el 1769 a l'Havana (Cuba), i reformat i ampliat posteriorment fins a aconseguir quatre cobertes artillades amb un total de 136 canons i 4 morters. Es va enfonsar al sud de Cadis, després de la seva captura a la Batalla de Trafalgar (1805).

Els navilis de línia consumien, per a la seva construcció i manteniment, gran quantitat de fustes i altres materials. Per protegir-se dels impactes enemics, el buc es formava superposant taulers gruixuts de roure o alzina, per formar capes de fins a mig metre de gruix, o més en els ponts. L'obra viva (part del vaixell submergida) es folrava amb planxes metàl·liques de coure per impedir l'acció de paràsits marins i s'alternaven capes d'estopa i enquitranats per augmentar la durada dels materials. L'artilleria més pesada (peces de 42 a 32 lliures) anava al pont inferior i s'anaven posant peces cada vegada més lleugeres en els superiors. El seu desplaçament oscil·lava entre les 1.200 i 3.500 tones. Com que era un vaixell lent i que requeria gran nombre de tripulants per la seva maniobra, les marines de guerra disposaven de gran quantitat de vaixells menors, com fragates, corbetes, goletes sobretot bergantins, per a missions que requerien mobilitat i acció independent de la flota.

Els últims navilis de línia ja usaven motor a vapor i, si es té en compte el desplaçament (tonatge que arrossega el navili), van ser els més grans de la història. El primer que va marcar aquest punt d'inflexió fou el Napoléon (1852), dissenyat per Dupuy de Lôme.

El Navili de línia va anar desapareixent de les armades a partir de la segona meitat del segle XIX, especialment amb l'entrada en servei de la fragata blindada francesa La Gloire, el 1859, que, curiosament, també va ser dissenyada per Dupuy de Lôme.

Detalls d'alguns navilis de línia

El Montañés

El navili Montañés sembla que era molt veloç en tots els rumbs. La velocitat documentada és de 14 nusos. Segurament es tracta d'una xifra una mica exagerada. La goleta corsària Prince de Neufchâtel, el vaixell més ràpid de la Guerra Anglo-americana de 1812, es diu que arribava als 13,5 nusos. Això sembla indicar que el Montañés podia agafar uns 11 nusos o 11,5 nusos, més ràpid que altres vaixells de la seva època. De qualsevol manera és un cas interessant de disseny i construcció que convindria estudiar.
^[2]

Tres navilis construïts a Sant Feliu de Guíxols

• San Felipe^[3]
  


• Cambi^[4]
  


• Catalán^[5]
  

Referències

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Navili de línia

Alguns navilis de línia

• Santa Ana


• Santísima Trinidad


• HMS Victory


• Napoléon (1852)

Batalles on han participat navilis de línia

• 
  Batalla del Nil (1798)


• 
  Batalla de Trafalgar (1805)


• 
  Batalla de Navarino (1827)