Ngtjyty

La dona sense ombra

Forma musical	òpera
Compositor	Richard Strauss
Llibretista	Hugo Von Hofmannsthal
Lletra	Hugo von Hofmannsthal
Llengua original	alemany
Publicació	segle XX
Actes	3
Personatges	L'emperador (tenor) - Karl Aagard Østvig L'emperadriu, filla de Keikobad (soprano) - Maria Jeritza La nodrissa (mezzosoprano) - Lucie Weidt Barak, un tintorer (baix-baríton) - Richard Mayr Muller de Barak (soprano) - Lotte Lehmann Germà borni de Barak (baix) Germà manc de Barak (baix) Germà geperut de Barak (tenor) Missatger del regne dels esperits (baríton) Veu del falcó (soprano) Aparició d'un jove (tenor) Guardià del temple (soprano o contratenor) Una veu del més amunt (contralt) Veus dels infants nonats (tres sopranos i tres contralts) Veus dels vigilants nocturns (barítons)
Instrumentació	orgue
Estrena
Data	10 d'octubre de 1919
Escenari	Òpera Estatal de Viena,
Director	Franz Schalk
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	29 de novembre de 1951 (estrena a Espanya)
Més informació
Allmusic	mc0002371404

Die Frau ohne Schatten (La dona sense ombra) és una òpera en tres actes, amb música de Richard Strauss i llibret del seu col·laborador durant anys, el poeta Hugo von Hofmannsthal. En l'estrena de l'obra a Viena, l'any 1919, dirigida per Franz Schalk, tant la crítica com el públic la van acollir fredament, sobretot pel que feia al llibret de Hofmannsthal, complicat i carregat de simbolisme. Avui dia, és considerada com una de les òperes més aconseguides de Strauss, tot i que no es representa gaire sovint.

L'obra més densa i complexa sorgida de la col·laboració entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal,^[1] explica la història d'un esperit que necessita convertir-se en humà per evitar que el seu marit, l'Emperador, es converteixi en pedra en el termini de tres dies. La perversa Nodrissa de l'Emperadriu la convenç perquè robi l'ombra, que és el símbol de fertilitat i d'humanitat, a la dona d'un tintorer pobre.^[2]

Origen i context

Aquesta òpera representa el punt culminant de la col·laboració entre el compositor i el poeta i dramaturg Hofmannsthal. Els treballs conjunts entre l'escriptor i el músic havien començat el 1909, amb la realització d'Elektra, que Strauss va compondre partint del crèdit que li havia merescut la seva revolucionària i provocativa Salomé, i Hofrnannsthal va escriure a partir del llegat de la tragèdia grega. A partir d'Elektra, l'amistat -relativa malgrat tot- entre Strauss i Hofmannsthal va donar altres tres fruits de primeríssima importància en els annals de l'òpera del segle XX: Der Rosenkavalier (1911), homenatge no dissimulat de Strauss a l'òpera del segle XVIII mozartiana, Ariadne auf Naxos (1912), que escenifica el punt d'encreuament entre el registre del còmic i el de la tragèdia -la desesperació d'Ariadna abandonada a l'illa de Naxos per Teseo- i per fi, Die Frau ohne Schatten (1919), que va marcar una llarga pausa en les relacions entre el músic i el dramaturg. El procediment, la manera com s'ha de desenvolupar presenta encara incomptables problemes. Els passatges dubtosos es beneficiaran, sens dubte, per haver estat deixats de banda durant dos o tres mesos -creixeran amb major senzillesa en aquest lapsus-. Aquelles escenes que pertanyen al regne dels contes, han de resultar tan simples com un conte de fades, i clares com la llum del dia; en la meva primera versió eren massa greus en el to, massa fosques, massa simbòliques.^[3]

La relació entre Strauss i Hofmannsthal va afavorir a tots dos: va oferir a l'escriptor la possibilitat de projectar al camp de l'òpera uns anhels dramàtics heretats, entre altres coses, de la lectura del teatre barroc espanyol, i va donar al músic l'oportunitat de fixar un programa d'expressió musical en arranjament a una sòlida línia de pensament. En Strauss, tant o més encara que en Wagner, no hi ha forma musical sense enquadrament literari o filosòfic.^[3]

De la correspondència entre Hofmannsthai i Strauss hi ha una carta del primer datada a Venècia, el 24 de setembre de 1913 en que diu: «Deu estar vostè molt sorprès sobre el meu retard en el llibre de Die Frau ohne Schatten, perquè a Roma em va semblar veure la tasca molt clara davant meu, però després de tot, només estava clar el tema del llibret.»^[3]

Representacions

Es va estrenar el 10 d'octubre de 1919 a l'Òpera Estatal de Viena, dirigida per Franz Schalk, amb escena d'Alfred Roller. La crítica va ser unànime en reconèixer els mèrits de l'obra, però ni el llibretista Hofmannsthal ni Strauss, convençuts que havien realitzat el millor treball en comú, es van donar per satisfets amb una representació que havia sofert alguns ajornaments per les dificultats de la partitura i el complicat muntatge escènic.^[4]

Strauss es va sentir una mica recompensat amb posteriors interpretacions dirigides per Clemens Krauss i escenificades per Wallerstein (Viena i Salzburg) i Hartmann-Sievert (Munic), encara que el compositor no va arribar a conèixer l'èxit internacional de la seva òpera, que es va produir després de la II Guerra Mundial amb representacions lligades a diversos esdeveniments. Entre ells la inauguració del reconstruït Nationaltheater de Munic (1963), amb Fischer-Dieskau i els escenògrafs Helmut Jurgens i Rudolf Hartmann, sota la batuta de Joseph Keilberth; el nou Metropolitan de Nova York (1966), amb escena a càrrec de Robert O'Haern i Nathaniel Merrill, dirigint Karl Böhm; o la reobertura de la Wiener Staatsoper. Això impulsà l'estrena de La dona sense ombra als principals teatres lírics del món (al Liceu el 29 de novembre de 1951, quan Joan A. Pàmias practicava la gestió d'estrenes en cada temporada), sense que mai se li regategés l'èxit si es representava d'acord amb les seves grans exigències musicals.^[4]

Han fet història les magnífiques versions de París, 1972, amb decorats i escenes de Jorg Zimmermann i Nikolaus Lehnhoff, sota la batuta de Karl Böhm, que així mateix va ser el gran triomfador de les representacions de Salzburg 1974/1975, amb escenografia de Gunther Schneider-Siemsson i Gunther Rennert; Dortmund, 1975, amb direcció de Marek Janowski i escena de Hans Schavernoch i Paul Hager; i San Francisco, 1959, en què aquest últim, amb Jean Pierre Ponnelle, van muntar espectacularment una versió que va dirigir Leopold Ludwig.^[4]

L'Òpera Estatal de Baviera té una relació especial amb aquesta òpera, no només perquè la ciutat natal del compositor va acollir-la just un mes després de la seva estrena absoluta a Viena, també perquè va servir per tornar a obrir, el 21 de novembre de 1963, el Teatre Nacional de Munic, reconstruït després de ser devastat per les bombes durant la Segona Guerra Mundial.^[1]

Argument

L'acció té lloc en el mític Imperi de les Illes del Sud-est i involucra cinc personatges principals: l'emperador (tenor), l'emperadriu (soprano), la seua nodrissa (mezzosoprano), un tintorer anomenat Barak (baríton) i la seua muller (soprano). Un sisè personatge, Keikobad, rei del món dels esperits i pare de l'emperadriu, té una importància cabdal en la trama, però no apareix en escena.

Antecedents
Fa un any que l'emperador va casar-se amb la dona en la que es va transformar una gasela blanca que havia caçat. La dona és la filla de Keikobad, rei dels esperits, que havia heretat de sa mare el desig d'esdevenir una dona. L'emperador, en la confusió va espantar el seu falcó, i aquest va fugir amb el talismà de la filla de Keikobad, que li permetia metamorfosar-se. La seua unió encara no ha estat beneïda amb el naixement d'un fill. Amb el talismà, l'emperadriu també va perdre la memòria, i per tant també l'existència del termini d'un any que Keikobad li va imposar perquè poguera projectar una ombra humana. Regularment, Keikobad envia un missatger per saber si la seua filla ha aconseguit projectar ombra.

Acte I

Escena 1 Al capvespre, a l'exterior de la cambra de l'emperadriu. La nodrissa vigila el son de la parella imperial, quan un missatger arriba portant una missiva de Keikobad. El missatger diu a la donzella que si l'emperadriu no aconsegueix una ombra en tres dies (un eufemisme poètic del llibret per referir el fet de concebre un fill), l'emperador es convertirà en pedra. El missatger se'n va just en el moment en què l'emperador surt de la cambra i anuncia que parteix de cacera durant tres dies, deixant la seua muller sota la cura de la donzella. L'emperadriu es desperta. Apareix el falcó perdut i transmet a l'emperadriu el missatge de Keikobad. La nodrissa, que també procedeix del món dels esperits, suggereix a l'emperadriu descendir al món dels mortals i trobar una dona a qui poder comprar-li l'ombra.

Escena 2 Cabana de Barak el tintorer. Barak comparteix la seua cabana amb la seua muller i els seus tres germans: el borni, el manc i el geperut. Una discussió entre la muller i els seus cunyats deriva en una confrontació, durant la qual es fa evident que Barak desitja tenir fills, però la seua muller tem la responsabilitat que això suposaria. Barak i els seus germans se'n van, i al moment arriben l'emperadriu i la donzella disfressades. La nodrissa conjura visions de possessions luxoses, i les promet a la dona a canvi de la seua ombra. La dona accepta rebutjar el seu marit durant tres dies, durant els quals la nodrissa i l'emperadriu viuran a la casa com a criades. La dona del tintorer sent les veus dels infants nonats quan torna Barak. El teló descendeix mentre Barak, exiliat del llit marital, sent les veus dels vigilants nocturns del llogaret cantant a l'amor conjugal.

Acte 2

Escena 1 Cabana del tintorer. La nodrissa, que coneix els més pregons desigs de la muller del tintorer, converteix una granera en el bell jove en el qual aquesta somia. L'emperadriu es mostra espantada de la baixesa dels sentiments humans.

Escena 2 Casa del falconer imperial. L'emperador espera el retorn de la seua esposa. Quan aquesta arriba acompanyada de la nodrissa s'adona, per l'olor que duen impregnat, que han estat al regne dels humans. Té pensaments d'assassinar l'emperadriu per la seua infidelitat.

Escena 3 Casa del tintorer. La nodrissa dóna un somnífer a Barak per facilitar una trobada amorosa entre la seua muller i l'amant transformat a partir d'una granera. Quan aquest apareix, la muller del tintorer té remordiments i desperta el seu marit, reprotxant-li que s'haja dormit i no haja tingut cura d'ella i de la casa.

Escena 4 Dormitori de l'emperadriu en la casa del falconer. L'emperadriu té un somni en què veu el seu marit petrificat.

Escena 5 Cabana del tintorer. L'emperadriu es penedeix d'haver intervingut en la vida dels homes, però sent compassió i desig de compartir els sentiments humans. La muller del tintorer insinua a Barak que li ha estat infidel amb un altre home, manifesta que rebutja la possibilitat de parir fills i que ha fet un pacte per a vendre la seua ombra. La nodrissa s'adona que, en pronunciar el seu desig obertament, la dona ha segellat el pacte i li diu a l'emperadriu que s'afanye a recollir l'ombra, però l'emperadriu hi refusa: l'ombra està tacada de sang. Barak, animat pels seus germans té la intenció d'ofegar la seua muller llançant-la al riu amb un sac de pedres nugat al seu cos. En l'últim moment, la seua muller reconeix que encara no li ha estat infidel, només era un desig. Invocades per la nodrissa, les forces de la natura sacsegen la casa i la trenquen en dues meitats.

Acte 3

Escena 1 Cambra subterrània dividida en dues meitats. Barak i la seua muller estan separats, ni es veuen ni se senten. Es tornen a escoltar les veus dels infants nonats. Una intensa llum il·lumina la volta. Els esposos, ara que es troben separats, s'adonen del gran amor que senten l'un envers l'altre.

Escena 2 Regne dels esperits. L'emperadriu i la nodrissa arriben arrossegades per una barca. La nodrissa expressa la seua aversió envers el gènere humà, mentre que l'emperadriu defensa les emocions i sentiments dels homes. L'emperadriu penetra per una porta per a sotmetre's al judici de Keikobad. La nodrissa és expulsada del regne dels esperits pel missatger reial.

Escena 3 Temple dels esperits. Al fons es troba l'emperador assegut en el seu tron; està petrificat i només els seus ulls semblen reflectir un fil de vida. El vigilant del temple tempta l'emperadriu a apropiar-se de l'ombra de la muller del tintorer bevent una aigua màgica: "Digues sí, i l'ombra d'aquella dona serà teua", si accepta el tracte l'emperador tornarà a la vida. L'emperadriu refusa: He après a lliurar-me, però no he comprat cap ombra, no vol bastir la seua felicitat sobre la dissort d'una altra dona. L'emperadriu ofereix la seua pròpia vida a canvi de la del seu marit. Aleshores Keikobad es convenç que la seua filla és digna de tenir la seua pròpia ombra. Mentrestant Barak i la seua muller deambulen pel temple intentant trobar-se. Finalment es veuen, però un precipici entre dos penya-segats els separa. De la volta cau una ombra sobre l'emperadriu, l'ombra es converteix en un pont entre els dos penya-segats.

Anàlisi musical

Els criteris interpretatius que han servit per a alguns muntatges de l'òpera se situen en la concepció barroca de l'òpera, però encara que aquesta posició pugui ser vàlida en tant que priva a Die Frau ohne Schatten un cert sentit de oriental de la faula (el llibret de Hofmannsthal s'inspira en Les mil i una nits, en textos dels germans Grimm, en idees de Novalis, en versos del poeta persa Saadi, els Chants de Hàfidh, de Goethe, i llegendes de l'Índia i la Xina, en un simbolisme complex i fosc) i una barreja de coses terrestres i sobrenaturals, amb efectes de màgia per a situacions inexplicables, la veritat és que La dona sense ombra no és assimilable a altres òperes de filiació barroca compostes per Strauss. Més aviat hauria de considerar-se com l'única òpera romàntica del tàndem Hofmannsthal-Strauss.^[4]

Strauss va vestir aquesta història amb una música sumptuosa, poètica a estones i passional en altres. La partitura és una espècie de tot Strauss, un mostrari enriquit i ben travat de totes les seves formes i el seu estil. El mateix compositor la va definir com una combinació de les seves Elektra i Ariadne. Deia que era l'última òpera romàntica i Thielemann hi afegeix que és un gran resum de l'òpera alemanya, del singspiel i Weber a Wagner.^[2]

Irreal, fantasmagòrica, veritable cant a la maternitat simbòlicament representada per l'ombra de la dona fèrtil, l'obra es desenvolupa en tres plans d'acció: el món terrestre i els seus hàbits, l'univers dels esperits i l'altiva vivència de l'emperador.^[4]

Simbolisme

• L'emperador simbolitza l'ésser que refusa el contacte amb els altres.


• L'emperadriu dóna el sentit a tota l'obra, amb el seu desig d'esdevenir humana.


• L'ombra és símbol d'allò humà, de la naturalesa humana.


• La nodrissa, pertanyent al món dels esperits, no pot seguir el camí de l'emperadriu vers la comprensió dels sentiments i la natura humana.


• Keikobad, rei dels esperits, té per objectiu que tots els éssers coneguen la compassió universal.


• El tintorer, és l'únic personatge que apareix en escena que té un nom propi: Barak. És la personificació dels bons sentiments. El seu ofici, de donar color a les coses, també té càrrega simbòlica.


• Els germans deformes representen els defectes del gènere humà. Són incapaços d'analitzar correctament qualsevol situació, la seua visió de les coses és parcial i equivocada.


• La tintorera representa els instints irracionals.


• Veus dels vigilants nocturns: lloen l'amor com a mitjà d'aconseguir l'harmonia entre els humans i el Creador.


• Veus dels nonats: són el símbol de les potencialitats latents.


• El falcó és la consciència.

Requeriments vocals

El paper de l'emperadriu està concebut per a una soprano dramàtica capaç d'enfrontar-se a fragments de coloratura. D'igual manera, el tenor que assumeix el paper de l'emperador ha de ser capaç d'enfrontar-se a fragments en el rang més agut de la seua tessitura, particularment en la seua escena en solitari de l'Acte 2. El paper de la nodrissa se situa en la tessitura de contralt. El paper de la muller del tintorer requereix una soprano de gran potència, que puga fer sentir la veu sobre l'enorme orquestra de Strauss. El paper de Barak requireix un baríton més convencional, però també amb una gran potència en l'emissió i suficient energia per a enfrontar-se a les tres hores de durada de l'òpera.

Referències

Bibliografia

• András Batta. Ópera: Compositores. Obras. Intérpretes. Barcelona: Equipo de Edición, S.L. 2000. ISBN 3-8290-2830-X
  

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants