Ngtjyty

Glif maia

Glifs maies al Museo de sitio a Palenque, Mèxic
Tipus	escriptura natural
Llengües	llengües maies
Creador	Civilització maia
ISO 15924	Maya (090)
Direcció del text	mesclat

Els glifs maies (també anomenats jeroglífics maies), van constituir el sistema d'escriptura emprat per la civilització maia precolombina en Mesoamérica. Aquests caràcters o logogrames van ser anomenats jeroglífics pels antics exploradors europeus dels segles XVIII i XIX, els qui no entenien el seu significat, però van atribuir similituds en aparença amb els jeroglífics egipcis, amb els quals la civilització maia no hi està relacionada. Es tracta de l'únic sistema d'escriptura desxifrat fins avui dels sistemes d'escriptura mesoamericans. Les primeres inscripcions que són identificables com maies daten del segle III aC, i l'escriptura va ser usada fins a una mica després de l'arribada dels conqueridors espanyols al segle XVI (i fins una mica més tard en llocs com Tayasal). L'escriptura maia emprava logogrames complementats per un joc de glifs sil·làbics, amb funcions similars als de l'escriptura japonesa.

Estructura

Inscripció en glifs maies de la localitat de Taronger, referint-se al regnatd'itzamnaaj K'awil pana kmanana, 784-810.

L'escriptura maia es compon d'un complex conjunt de glifs que laboriosament es pintaven en ceràmica, murs, o còdexs; es tallaven en fusta o pedra (en els quals destaquen els treballs en els deixants i interiors de certes piràmides); o es modelaven en estuc. Els glifs tallats i modelats també es pintaven, encara que amb freqüència la pintura es deteriorava fins a perdre's. L'escriptura maia era un sistema logosil·làbic el significat del qual és discutit. Els símbols individuals ("glifs") podien representar bé una paraula (normalment un morfema) o una síl·laba; francament, el mateix glif normalment podia usar-se de les dues formes. Per exemple, el glif de calendari 'MANIK’ s'usava també per a representar la síl·laba chi. (Per convenció s'escriuen les lectures logogràfiques en majúscules i les lectures fonètiques en cursiva (itàlica). És possible, però no està comprovat, que aquestes lectures conflictives s'originessin en ser adaptada aquesta escriptura a nous idiomes, com va succeir amb els caràcters Han per al japonès (kanji). Igualment va haver-hi ambigüitat en sentit contrari: glifs diferents es podien llegir de la mateixa manera. Per exemple, mitja dotzena de glifs sense relació aparent s'empraven per escriure el nom de tercera persona o-, d'ús molt comú.
L'escriptura maia s'escrivia usualment en blocs organitzats en columnes de dos blocs d'ample, i es llegien de la següent forma:

Ordre de lectura dels glifs maies. Posseeix analogia similar amb l'ordre d'escriptura de l'actualitat, com per exemple, en les columnes d'un diari.

Dins de cada bloc, els glifs eren disposats d'a dalt cap avall i d'esquerra a dreta, aparentment gairebé com els blocs sil·làbics de l'escriptura coreana Hangul. No obstant això, en el cas del maia, cada bloc tendia a correspondre's amb una frase nominal o verbal tal com 'el seu tocat verd'. A més, els glifs de vegades eren abreujats o condensats, on un element d'un glif substituiria part d'un altre. El condensament apareix en altres escriptures: Per exemple, en els manuscrits espanyols medievals la paraula de de vegades s'escrivia Ð (una D amb el traç central d'una I). Un exemple en anglès és la "i comercial" (en anglès ampersand) o et (&) que és una lligadura de la paraula "et" en francès normand. De vegades, en lloc de la configuració usual dels blocs, s'escrivien els glifs maies en línies o columnes senzilles, o en forma de 'L' o 'T'. Aquestes variacions apareixien més freqüentment quan s'adaptaven millor a l'àrea disponible per escriure.

Els glifs maies eren bàsicament logogràfics, és a dir, cada símbol representava un ens o concepte, com a "peix" o "jaguar". En general, els glifs utilitzats com a elements fonètics van ser a l'origen logogramas corresponents a paraules que en llenguatge parlat eren monosíl·labs, monosíl·labs que o bé acabaven en una vocal, o bé en una consonant feble com i, w, h o una oclusiva glotal (so semblant al de la h en les interjeccions uh!, ah!, eh! del castellà).

Un exemple és l'evolució a glif fonètic del logograma 'aleta de peix' (en maia: Kah). Aquest glif, que pot aparèixer en dues representacions: podia ser el dibuix d'una aleta de peix, o també el d'un peix amb aletes prominents, es va convertir en la representació de la síl·laba "ca".

Aquests glifs fonètics sil·làbics que van sorgir d'aquesta forma tenien dues funcions bàsiques: d'una banda, servien com a complements fonètics per desambiguar logogramas amb més d'un significat (això va ocórrer també en l'escriptura egípcia), i, per un altre, s'usaven per escriure elements gramaticals que mancaven de logograma, tals com a inflexions dels verbs (en analogia amb el japonès modern). Per exemple, la veu bálam, jaguar, podia escriure's com un només logograma (ho representarem com BALAM en el que segueix, per comoditat), o podia matisar-se afegint-li logogramas fonètics, segons context (ba—BALAM, o també BALAM-—dt., o ba—BALAM—dt., on ba i dt. són glifs fonètics), o fins i tot podia escriure's de forma totalment fonètica, amb tres glifs (ba—la—dt.)

Els glifs fonètics representaven síl·labes simples obertes (formades per consonant+vocal o únicament vocal). No obstant això la fonotáctica maia és una mica més complicada. La majoria de paraules maies finalitzen en consonant, no en vocal, i també poden trobar-se seqüències de dues consonants enmig de la paraula, com en xolte’ [ʃolteʔ] 'ceptre', que és CVCCVC. Quan aquestes consonants finals eren sonantes (l, m, n) o glotales (h, ’) de vegades s'ometien en l'escriptura, però més freqüentment les consonants finals s'escrivien, la qual cosa significa que també apareixia una vocal extra. Aquesta era típicament una vocal "imitativa" que repetia la de la síl·laba anterior. Així, la paraula [kah] 'aleta de peix' s'escriuria ca-ha. No obstant això hi ha molts altres casos on s'usava una altra vocal final, i les seves regles ortogràfiques només s'han comprès parcialment. Heus aquí el que es comprèn actualment:

• Una síl·laba CVC s'escrivia CV-CV amb les dues vocals iguals: jo-po [yop] 'fulla'.


• Una síl·laba amb vocal llarga (CVVC) s'escrivia CV-Ci, tret que la vocal llarga fos [i], en aquest cas s'escrivia Ci-Ca: ba-ki [baak] 'captiu', yi-tzi-na [yitziin] 'germà menor'.


• Una síl·laba amb vocal glotalizada (CV’C o CV’VC) s'escrivia amb una a final si la vocal era [i, o, o], o amb una o final si la vocal era [a] o [i]: hu-na [hu’n] 'paper', ba-tz'o [ba’tz’] 'mico aullador'.

Una forma escrita més complexa és ha-o-bo ko-ko-no-dt. para [ha’o’b kokno’m] 'ells són els guardians'. (La durada i la glotalització de les vocals no sempre estaven indicades en paraules comunes com 'ells són'). Un conjunt mínim, sense traducció completa, és el següent:

ba-ku [bak]

ba-ki [baak]

ba-ku [ba’k] o [ba’ak]

ba-ke [baakel] (ometent la l)

glifs emblema

Un "glif emblema" és un tipus de títol real. Està conformat per la paraula ajaw (un terme del maia clàssic per a "senyor", sense etimologia clara encara, però amb fonts colonials ben testificades) i un topònim que precedeix a la paraula ajaw i funciona com a adjectiu.^[1] De vegades el títol està precedit per l'adjectiu k’uhul "sant" o "sagrat".

Per descomptat un glif d'emblema no és del tot "un glif", perquè es pot escriure amb qualsevol quantitat de signes sil·làbics i logogràfics i estan testificades diverses ortografies alternatives per a les paraules k’uhul i ajaw, que formen la part invariante del títol. El terme "glif emblema" és simplement una reminiscència de l'època en què els mayistas no podien interpretar satisfactòriament les inscripcions maies clàssiques i havien de conformar-se amb alguns apel·latius aïllant certs components estructurals recurrents en la narrativa escrita.

glif d'emblema de Tikal o "Mutal", Estela del Museu de Tikal.

Aquest títol va ser identificat el 1958 per Heinrich Berlin, qui va encunyar el terme "glif emblema".^[2] Berlin va notar que els "glifs emblema" constaven d'un signe principal de major grandària que els altres dos signes la lectura actual dels quals és k’uhul ajaw. Berlin també va notar que mentre els elements petits romanien relativament constants, el signe principal canviava entre un lloc i un altre. Berlin va proposar que els signes principals identificaven a ciutats individuals, a les seves dinasties reinantes o als territoris controlats per elles. Seguidament, Marcus va argumentar que els glifs d'emblema es referien a llocs arqueològics, disposats en una jerarquia de cinc nivells de distribució asimètrica.^[3] La recerca de Marcus assumia que els glifs d'emblema estaven distribuïts en un patród'importacia relativa del lloc depenent de l'amplitud de la seva distribució, vagament desglossada com segueix: Centres regionals primaris (capitals) (Tikal, Calakmul, i altres ciutats supremes) eren generalment les primeres de la seva regió a adoptar un glif emblema. Els texts que es refereixen a altres centres regionals primaris apareixen en els texts d'aquestes "capitals", i existeixen dependències que utilitzen el glif del centre primari. Els centres secundaris (Altun Ha, Luubantuun, Xunantunich, i altres ciutats intermèdies) tenien els seus propis glifs però només eren esmentades rarament en els texts oposats al centre regional primari, mentre que repetidament esmenten el centre regional en els seus propis texts. Els centres terciaris (pobles) no tenien glifs propis, però sí texts que esmenten els centres primaris i potser ocasionalment els centres secundaris. A aquests seguien els llogarets sense glifs emblema ni texts que esmentin els centres majors, i els caserius amb mínima evidència de texts.^[4] Aquest model va estar irrefutado per més d'una dècada fins que Mathew i Juteson, van argumentar una vegada més que els glifs emblema eren els títols de governants maies amb certa associació geogràfica.^[5]

El debat sobre la naturalesa dels glifs emblema va sofrir un nou gir amb la monografia de Stuart and Houston.^[6] Els autors van demostrar convincentment que hi havia quantitats de topònims pròpiament dits, alguns reals, altres mitològics, esmentats en les inscripcions. Uns d'aquests topònims apareixien també en els "glifs emblema", alguns van ser testificats en els "títols d'origen" (similars als gentilicis), però uns altres no estaven totalment inclosos en títols personals. A més, els autors van ressaltar els casos en els quals els "títols d'origen" i els "glifs emblema" no se superposaven, recolzant-se en una recerca anterior de Houston.^[7] Houston va notar que l'establiment i difusió de la dinastia originada en Tikal a la regió de Petexbatun va ser acompanyada per la proliferació de governants que usaven el "glif emblema" de Tikal posant ascendència política i dinàstica sobre els centres de govern de l'època.^[8]

Història

Detall del Còdex maia de Dresden. Reproducció moderna.

Fins fa poc es creia que els maies havien adoptat la seva escriptura de l'olmeca o de la epi-olmeca. No obstant això, recents descobriments han portat l'origen de l'escriptura maia diversos segles enrere, i sembla possible que els maies hagin estat els que van inventar l'escriptura en Mesoamérica.^[9]

El coneixement del sistema d'escriptura maia va continuar en els inicis de l'època colonial i segons referències, alguns dels primers sacerdots espanyols que van anar a Yucatán van aprendre la seva escriptura. El pare Diego de Landa, primer bisbe de Mèrida, va escriure «Relació de coses del Yucatán» durant la conquesta espanyola. El Pare Landa va escriure que estava orgullós d'haver cremat una gran quantitat de llibres indígenes, manuscrits i símbols redactats en escriptura maia, després que veiés que molts indígenes continuaven amb les seves creences que ell considerava sacrílegas o bàrbares. El pare Landa va redactar la seva crònica per deixar constància del seu zel en la conversió dels nadius d'Amèrica però com, al mateix temps, va deixar constància d'informacions etnogràfiques valuoses i descripcions exactes de l'escriptura dels maies, es van poder rescatar de l'oblit molts dades que van servir, centenars d'anys després, per ajudar a interpretar aquesta escriptura. Els jeroglífics reproduïts pel bisbe de Mèrida de les obres cremades pels conqueridors cristians eren exactament els mateixos que J.L. Stephen havia trobat en els monuments històrics de la selva als territoris del sud quan va descobrir Copen el 17 de novembre de 1839. Això va servir per transcriure els calendaris jeroglífics maies i els càlculs del temps que realitzaven els maies. El llibre de Landa va ser descobert a la Biblioteca Real de Madrid el 1869 per Brasseur de Bourgbourg i va permetre realitzar noves hipòtesis pel que fa a l'escriptura maia.^[10]
Gràcies al fet que Landa va registrar un glossari de sons maies i símbols relacionats - Landa va deduir el que va creure era el "alfabet" maia, conegut com l'alfabet de Landa, després desvirtuat com a il·lògic, el seu llibre posteriorment es va convertir en un recurs clau en el desxiframent de l'escriptura maia. La dificultat en el desxiframent radicava que no hi havia correspondència unívoca entre l'alfabet espanyol i els caràcters maies, i els noms de les lletres de l'alfabet no tenien significat per l'escrigui maia que va assistir a Landa en la seva recerca, de manera que demanant Landa que escrivís, per exemple, "L" (ela): i-li (l'escrigui va deure entendre en paraules del seu propi idioma), i va codificar el resultat com la "lletra L".

Landa també es va ocupar de crear una ortografia en alfabet llatí per a la llengua maia yucateca. Aquesta va ser la primera ortografia sobre les llengües maies, que són unes trenta.

Només se sap de quatre còdexs maies que han sobreviscut als conqueridors. La majoria de texts maies supervivents s'han trobat en ceràmiques trobada en tombes maies, o de monuments i deixants erigits en llocs després abandonats o tallats abans de l'arribada dels espanyols.

El coneixement del sistema d'escriptura es va perdre probablement a la fi del segle XVI o principis del XVII. Però al segle XIX va sorgir un interès renovat pels jaciments arqueològics maies.

Desxiframent

El desxiframent de l'escriptura va ser un procés llarg i laboriós. Els investigadors del segle XIX i començament del XX es van encarregar de desxifrar els numerals maies i passatges de texts relacionats amb l'astronomia i el calendari maia, però la comprensió de la resta va estar més enllà de l'abast dels acadèmics. Yuri Knorozov va exercir un paper principal en el desxiframent de l'escriptura maia.^[11] El 1952 ell va publicar un document titulat "Drevniaia Pis’mennost’ Tsentral’noi Amerika" ("Antiga escriptura de Centreamèrica") on argumentava que l'anomenat "alfabet de Landa" contingut en el manuscrit del bisbe Diego de Landa "Relació de les coses de Yucatán" es componia de síl·labes més que de símbols alfabètics. Més tard va millorar la seva tècnica de desxiframent en la seva monografia de 1963 "The Writing of the maia Indians" ("L'escriptura dels indígenes maies") i va publicar traduccions de manuscrits maies en la seva obra de 1975 "maia Hieroglyphic manuscripts" ("Manuscrits jeroglífics maies").^[12] En la dècada de 1960 els progressos van revelar els registres dinàstics dels governants maies. Des d'inicis de la dècada de 1980 s'ha demostrat que la major part dels símbols anteriorment desconeguts formen un sil·labari i des de llavors l'avanç en la interpretació de l'escriptura maia es va accelerar.

Pel que sembla els maies haurien heretat alguns elements, i potser la base completa, del seu antic sistema d'escriptura a partir dels olmecas, el qual hauria estat modificat significativament i després expandit pels maies en el període preclàssic.^[13] Els texts d'aquest període són menys nombrosos i menys comprensibles per als arqueòlegs que els texts posteriors. (No obstant això, l'escriptura ístmica o epi-olmeca va ser considerada alguna vegada com un possible ancestre directe de l'escriptura maia, ara la hi considera diversos segles més recent, i en canvi podria ser descendent). Altres cultures mesoamericanas relacionades i properes del mateix període serien també hereves de l'escriptura olmeca, i haurien desenvolupat sistemes paral·lels que compartien atributs claus (com el sistema de numeració vigesimal representat per punts i barres). No obstant això, es creu generalment que els maies van desenvolupar l'únic sistema d'escriptura complet en Mesoamérica, sent l'única civilització de la seva regió que comptava amb un sistema d'escriptura complet, capaç d'escriure qualsevol existent en el llenguatge parlat; a diferència dels sistemes emprats - per exemple - per la cultura Mexica, que empraven un sistema basat en el principi del rebus.

Altres troballes

Com els primers assajos de Knorozov contenien poques lectures noves i els editors soviètics van agregar reclams d'aparent tall propagandístic, alguns maianistes occidentals simplement van desconèixer el treball de Knorozov. No obstant això, en la dècada de 1960 més van arribar a veure l'enfocament sil·làbic potencialment fructífer, i es van començar a desenvolupar possibles lectures fonètiques dels símbols el significat general dels quals fos comprès a partir del context. El epigrafista Eric S. Thompson va ser un dels majors oponents de Knorosov i del seu enfocament sil·làbic. S'ha dit que els desacords de Thompson van retardar el desxiframent.^[14]

En 1959, en examinar el que l'acadèmica rus-nord-americà Tatiana Proskouriakoff va denominar "un patró de dates peculiar" en inscripcions monumentals de pedra en el lloc maia clàssic de Pedres Negres, Proskouriakoff va determinar que aquestes representaven esdeveniments en la vida d'un individu, més que estar relacionats amb la religió, l'astronomia, o les profecies, com ho sostenia la "vella escola" representada per Thompson. Això va provar ser cert per a moltes inscripcions maies, i va revelar que els registres epigràfics maies estaven relatant històries reals de governants, històries de dinasties similars en la seva naturalesa a les registrades en cultures humanes lletrades per tot el món. De sobte els maies van ingressar en la història escrita.^[15]

Encara que ja era clar el que hi havia en moltes inscripcions maies, encara no podien ser literalment llegides. No obstant això es va aconseguir un progrés major durant les dècades de 1960 i 1970, utilitzant una multitud d'aproximacions que incloïen anàlisis de patrons, el "alfabet" de Landa, les troballes de Knorozov, i uns altres. En la història del desxiframent dels maies, no podia separar-se el treball d'arqueòlegs, historiadors d'art, epigrafistas, lingüistes, i antropòlegs. Tots van contribuir a un procés veritable i essencialment multidisciplinari. Entre les figures claus estaven inclosos David H. Kelley, Ian Graham, Gilette Griffin, i Michael Coe.

Van succeir troballes en la dècada de 1970 - particularment, en la primera Taula Rodona de Palenque, una conferència acadèmica organitzada per Merle Greene Robertson en el lloc maia clàssic de Palenque realitzada al desembre de 1973. Un grup de treball va ser conduït per Linda Schele, una historiadora d'art i epigrafista de la Universitat de Texas a Austin, que incloïa a Floyd Lounsbury, un lingüista de la Universitat Yale, i Peter Mathews, en aquells dies estudiant de David H. Kelley a la Universitat de Calgary (a qui Kelley va enviar per no haver pogut assistir ell). En una tarda ells van aconseguir desxifrar la primera llista dinàstica de reis maies - els antics reis de la ciutat de Palenque. Mitjançant la identificació d'un signe com un títol real important (que es llegeix recurrentment k'inich), el grup va poder identificar i "llegir" les històries de vida (des del naixement, fins a l'ascens al tron, i la mort) de sis reis de Palenque.

Des d'aquest punt, el progrés va continuar a pas exponencial, no solament en el desxiframent dels glifs maies, sinó també cap a la construcció d'una comprensió nova de la civilització maia, basada en la Història. En 1988, Wolfgang Gockel va publicar una traducció de les inscripcions de Palenque basades en una interpretació morfèmica, en lloc de sil·làbica, dels texts glífics. La "vella escola" seguia rebutjant els resultats de la nova acadèmia per algun temps més. Un esdeveniment decisiu que va ajudar a canviar el vent a favor del nou enfocament va ocórrer en 1986, en una exhibició titulada "La Sang dels Reis: Una nova interpretació de l'art maia (The Blood of Kings: A New Interpretation of maia Art)". Aquesta va ser organitzada per InterCultura i el Museu d'art Kimbell i auspiciada per Schele i la historiadora d'art de Yale Mary Miller. Aquesta exhibició i el catàleg per als assistents - amb publicitat internacional - van revelar a una vasta audiència el nou món que s'havia obert recentment gràcies a l'avanç en el desxiframent de les inscripcions maies. Ara no només es podia llegir i entendre una història real de l'Amèrica antiga, sinó que la llum que cobria les restes materials dels maies els mostra com a individus reals i recognoscibles. Van quedar revelats com a persones amb una història com la de totes les altres societats humanes, ple de guerres, lluites dinàstiques, aliances polítiques canviants, sistemes religiosos i artístics complexos, expressions de propietat i sobirania personal, i així successivament. A més, la nova interpretació, com ho va demostrar l'exhibició, donava sentit a moltes obres d'art que el seu significat havia estat fosc, i mostrava com la cultura material dels maies representava un sistema cultural i una cosmovisió completament integrats. Enrere quedava l'antic punt de vista de Thompson dels maies com a astrònoms pacífics sense conflictes o altres atributs característics de la major part de les societats humanes.

No obstant això, tres anys més tard, en 1989, un contraatac final va ser llançat pels qui encara eren renuents a la interpretació moderna del desxiframent. Això va tenir lloc a una conferència en Dumbarton Oaks. No s'atacava directament a la metodologia ni als resultats del desxiframent i se sostenia que els texts maies antics havien estat llegits, però que eren "epifenomenales". Aquest argument es va estendre des d'una perspectiva populista per dir que els texts desxifrats tractaven solament dels assumptes i creences de l'elit de la societat, i no sobre maies del comú. Michael Coe en oposició a aquesta idea va descriure "epifenomenal" com:

• una insignificant paraula amb l'objecte de dir que l'escriptura maia és només d'aplicació marginal, ja que és secundària a aquelles institucions més primàries - economia i societat - tan ben estudiades pels arqueòlegs de terreny.

Linda Schele va observar després de la conferència que això és com dir que les inscripcions de l'antic Egipte - o els escrits dels filòsofs o els historiadors grecs - no revelen gens important sobre les seves cultures. La majoria de documents escrits en la major part de cultures ens expliquen sobre l'elit, a causa que en la major part de les cultures del passat, només hi havia alguns que podien (coneixien o tenien els mitjans per) escriure (o podien fer registrar coses mitjançant escriguis o gravar-les en monuments).

El progrés en el desxiframent continua a pas ràpid actualment, i els acadèmics accepten en general que ara més del 90 per cent dels texts maies es poden llegir amb precisió raonable. Cap a 2004, com a mínim es coneixia un glif fonètic per a cadascuna de les síl·labes marcades com es mostra en següent taula:

(’)	b	ch	ch’	h	j	k	k’	m	n	p’	t	t’	tz	tz’	w	x	i
a	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•
•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•
i	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•
o	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•	•

Els principals estudiosos de la llengua maia inclouen a molts arqueòlegs, epígrafistes, lingüistes i historiadors. Alguns noms dins d'aquesta llista són:

• David Friedel de la SMU
  


• David Stuart de la University of Texas
  


• Nikolai Grube de la University of Bonn, Alemanya


• Alfonso Lacadena de la Universitat Complutense de Madrid
  


• Simon Martin del University of Pennsylvania Museum
  


• William Fash de l'Harvard University


• Diane Chase i Arlen Chase de la University of Central Florida
  


• Stephen Houston de la Universitat de Brown
  


• Arthur Demarest de la Vanderbilt University
  


• Robert Sharer de la University of Pennsylvania,


• William Sanders de la Universitat Estatal de Pennsilvània,


• Karl Taube de la University of Califòrnia, Riverside


• Marc Zender del Peabody Museum, Universitat Harvard


• Dimitri Beliaev, de la Russian State University for the Humanities, a Moscou


• Nicholas Hopkins i Kathryne Josserand,


• John Robertson de la Universitat Brigham Young
  


• 
  Søren Wichmann del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology en Leipzig
  


• 
  Linda Schele, University of Texas
  


• Maricela Ayala Falcón, Centre d'Estudis maies-UNAM


• Guillermo Bernal Romero, Centre d'Estudis maies-UNAM


• Erik Velásquez, Institut de Recerques Estètiques-UNAM

Entre uns altres, incloent a diversos estudiosos d'Amèrica Llatina, sobretot a l'àrea maia.

Vegeu també

• Cultura maia


• Mitologia maia


• calendari maia


• Numeració maia


• Llengües maies


• Ètnia maia


• Còdexs maies


• Literatura maia

Referències

Bibliografia

• Coe, Michael D. (1992). Coe, Michael D.. Breaking the maia Code. Londres: Thames & Hudson, 1992. ISBN 0-500-05061-9.  Coe, Michael D.. Breaking the maia Code. Londres: Thames & Hudson, 1992. ISBN 0-500-05061-9.   (en anglès)


• Houston, Stephen D. (1986). Houston, Stephen D.. Problematic Emblem Glyphs: Examples from Altar de Sacrificios, El Chorro, Río Azul, and Xultún. Mesoweb online facsimile. Washington D.C: Center for maia Research, 1986. ISBN B0006EOYNY.  Houston, Stephen D.. Problematic Emblem Glyphs: Examples from Altar de Sacrificios, El Chorro, Río Azul, and Xultún. Mesoweb online facsimile. Washington D.C: Center for maia Research, 1986. ISBN B0006EOYNY.  |isbn= Houston, Stephen D.. Problematic Emblem Glyphs: Examples from Altar de Sacrificios, El Chorro, Río Azul, and Xultún. Mesoweb online facsimile. Washington D.C: Center for maia Research, 1986. ISBN B0006EOYNY.  (ajuda).  (en anglès)


• Houston, Stephen D. (1993). Houston, Stephen D.. Hieroglyphs and History at Dos Pilas: Dynastic Politics of the Classic maia. Austin: University of Texas Press, 1993. ISBN 0-292-73855-2.  Houston, Stephen D.. Hieroglyphs and History at Dos Pilas: Dynastic Politics of the Classic maia. Austin: University of Texas Press, 1993. ISBN 0-292-73855-2.   (en anglès)


• Kettunen, Harri; and Kettunen, Harri; and Christophe Helmke. Introduction to maia Hieroglyphs. Wayeb and Leiden University, 2005 [Consulta: 11 gener 2011].  (2005). Kettunen, Harri; and Christophe Helmke. Introduction to maia Hieroglyphs. Wayeb and Leiden University, 2005 [Consulta: 11 gener 2011]. La referència utilitza paràmetres obsolets (ajuda) (en anglès)


• Lacadena García-Gall, Alfonso; and Lacadena García-Gallo, Alfonso; and Andrés Ciudad Ruiz. «Reflexiones sobre la estructura política maia clásica». A: Andrés Ciudad Ruiz, Yolanda Fernández Marquínez, José Miguel García Campillo, María Josefa Iglesias Ponce de León, Alfonso Lacadena García-Gallo, Luis T. Sanz Castro (eds.). Anatomía de una Civilización: Aproximaciones Interdisciplinarias a la Cultura maia. Madrid: Sociedad Española de Estudios maies, 1998. ISBN 84-923545-0-X.  (1998). Lacadena García-Gallo, Alfonso; and Andrés Ciudad Ruiz. «Reflexiones sobre la estructura política maia clásica». A: Andrés Ciudad Ruiz, Yolanda Fernández Marquínez, José Miguel García Campillo, María Josefa Iglesias Ponce de León, Alfonso Lacadena García-Gallo, Luis T. Sanz Castro (eds.). Anatomía de una Civilización: Aproximaciones Interdisciplinarias a la Cultura maia. Madrid: Sociedad Española de Estudios maies, 1998. ISBN 84-923545-0-X.  Lacadena García-Gallo, Alfonso; and Andrés Ciudad Ruiz. «Reflexiones sobre la estructura política maia clásica». A: Andrés Ciudad Ruiz, Yolanda Fernández Marquínez, José Miguel García Campillo, María Josefa Iglesias Ponce de León, Alfonso Lacadena García-Gallo, Luis T. Sanz Castro (eds.). Anatomía de una Civilización: Aproximaciones Interdisciplinarias a la Cultura maia. Madrid: Sociedad Española de Estudios maies, 1998. ISBN 84-923545-0-X.   La referència utilitza paràmetres obsolets (ajuda)


• Marcus, Joyce (1976). Marcus, Joyce. Emblem and State in the Classic maia Lowlands: an Epigraphic Approach to Territorial Organization. Washington D.C.: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, Harvard University Press, 1976. ISBN 0-88402-066-5.  Marcus, Joyce. Emblem and State in the Classic maia Lowlands: an Epigraphic Approach to Territorial Organization. Washington D.C.: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, Harvard University Press, 1976. ISBN 0-88402-066-5.   (en anglès)


• Mathews, Peter (1991). Mathews, Peter. «Classic maia emblem glyphs». A: T. Patrick Culvert (ed.). Classic maia Political History: Hieroglyphic and Archaeological Evidence. Cambridge and New York: Cambridge University Press, 1991, p. 19–29. ISBN 0-521-39210-1.  Mathews, Peter. «Classic maia emblem glyphs». A: T. Patrick Culvert (ed.). Classic maia Political History: Hieroglyphic and Archaeological Evidence. Cambridge and New York: Cambridge University Press, 1991, p. 19–29. ISBN 0-521-39210-1.   (en anglès)


• Saturn, William A.; Saturno, William A.; David Stuart, and Boris Beltrán «Early maia writing at San Bartolo, Guatemala». Falta indicar la publicació, 311, 5765, 3 March 2006, pp.1281–1283. DOI: 10.1126/science.1121745. PMID: 16400112 [Consulta: 11 gener 2011]., and Saturno, William A.; David Stuart, and Boris Beltrán «Early maia writing at San Bartolo, Guatemala». Falta indicar la publicació, 311, 5765, 3 March 2006, pp.1281–1283. DOI: 10.1126/science.1121745. PMID: 16400112 [Consulta: 11 gener 2011]. (3 March de 2006). Saturno, William A.; David Stuart, and Boris Beltrán «Early maia writing at San Bartolo, Guatemala». Falta indicar la publicació, 311, 5765, 3 March 2006, pp.1281–1283. DOI: 10.1126/science.1121745. PMID: 16400112 [Consulta: 11 gener 2011].La referència utilitza paràmetres obsolets (ajuda) (en anglès)


• Schele, Bufona; and Schele, Linda; and David Freidel. A Forest of Kings: The Untold Story of the Ancient maia. Nueva York: William Morrow, 1990. ISBN 0-688-07456-1.  (1990). Schele, Linda; and David Freidel. A Forest of Kings: The Untold Story of the Ancient maia. Nueva York: William Morrow, 1990. ISBN 0-688-07456-1. La referència utilitza paràmetres obsolets (ajuda) (en anglès)


• Schele, Bufona; and Schele, Linda; and Mary Ellen Miller. Blood of Kings: Dynasty and Ritual in maia Art. Justin Kerr (fotógrafo). reprint. Nueva York: George Braziller, 1992. ISBN 0-8076-1278-2.  (1992) [1986]. Schele, Linda; and Mary Ellen Miller. Blood of Kings: Dynasty and Ritual in maia Art. Justin Kerr (fotógrafo). reprint. Nueva York: George Braziller, 1992. ISBN 0-8076-1278-2. La referència utilitza paràmetres obsolets (ajuda) (en anglès)


• Soustelle, Jacques (1984). Soustelle, Jacques. The Olmecs: The Oldest Civilization in Mexico. Nueva York: Doubleday and Co, 1984. ISBN 0-385-17249-4.  York: Doubleday and Co. Soustelle, Jacques. The Olmecs: The Oldest Civilization in Mexico. Nueva York: Doubleday and Co, 1984. ISBN 0-385-17249-4.  Soustelle, Jacques. The Olmecs: The Oldest Civilization in Mexico. Nueva York: Doubleday and Co, 1984. ISBN 0-385-17249-4.   (en anglès)


• Stuart, David; and Stuart, David; and Stephen D. Houston. Classic maia Place Names. Washington D.C.: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, Harvard University Press, 1994. ISBN 0-88402-209-9.  (1994). Stuart, David; and Stephen D. Houston. Classic maia Place Names. Washington D.C.: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, Harvard University Press, 1994. ISBN 0-88402-209-9. La referència utilitza paràmetres obsolets (ajuda) (en anglès)


• Tedlock, Dennis (2010). Tedlock, Dennis. 2000 Years of maian Litterature. California: University of California Press, 2010. ISBN 0-520-23221-1.  Tedlock, Dennis. 2000 Years of maian Litterature. California: University of California Press, 2010. ISBN 0-520-23221-1.  Tedlock, Dennis. 2000 Years of maian Litterature. California: University of California Press, 2010. ISBN 0-520-23221-1.   (en anglès)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Glif maia

• Teoria Gockel sobre els maies


• Llista parcial de glifs i blocs de glifs


• Yuri Valentinovich Knórosov, el descifrador del llenguatge maia