Ngtjyty

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Representació del dualisme per part de René Descartes. Els inputs es transmeten pels òrgans sensorials de l'epífisis al cervell i des d'allà a l'esperit immaterial.

El dualisme creu que l'origen de l'univers es pot trobar en dues substàncies bàsiques o dos déus. Tradicionalment, les religions dualistes parlen d'una divinitat masculina i una femenina o bé d'un déu benigne i un maligne (per exemple, el maniqueisme defensa aquesta tesi). Per extensió, el dualisme filosòfic és la creença que proposa que l'ésser humà té una part física (cos) i una mental o espiritual (ànima).

El dualisme religiós apareix a molts pobles antics, com Xina i Egipte, però especialment a Pèrsia. La seva religió, impulsada i reformada per Zaratustra vers el segle VI aC., estableix un principi diví del bé, Ormuz o Ahura Mazda, i un altre del mal, Ahriman. Aquestes formes de dualisme es troben després en l'orfisme (vers el segle VI aC.), en el gnosticisme (segle II aC.), en el maniqueisme, en la doctrina gnòstica-maniquea de Priscil·lià, i ja en l'edat mitjana, en els bogomils, albigesos i càtars. La més influent d'aquestes doctrines, després del mazdeisme de Zaratustra, fou el maniqueisme.

En línies generals, les doctrines dualistes coincideixen en els següents trets: El principi del Bé és identificat amb la Llum i l'Esperit; el principi del Mal amb les Tenebres i la Matèria, o amb el diable o dimoni (maniqueisme). La matèria és, doncs, dolenta, i principi del mal; o bé creada per un demiürg diferent del Déu bo (gnosticisme de Marció), o pel diable, principi del mal (Priscil·lià) rigorista i extrema; o bé justifiquen la relaxació: perquè no és possible resistir al principi del mal que inclina a pecar, i és aquest principi, no la persona, el responsable del pecat.